Vint-i-u de setembre

El motor de l’autobús calla. Els esmorteïdors esbufeguen fins que la porta s’obre amb els vuit supervivents que hem fet el trajecte llarg entre Girona i Olot. Per la finestra veig en Jan que ja prepara un somriure sorneguer per amollar-nos que no era aquest bus. Llueix unes xancletes de turista, uns pantalons curts i una cervesa glaçada a la mà que li permet no perdre l’equilibri. És alt, d’esquena folgada, i de cabells llisos, rossos i simètrics, solament trencats per un remolí ben plantat a cada extrem que l’obliga a mantenir el serrell rere les orelles amb un gest que repeteix per segons. S’alegra de veure’ns allà.

Carreguem les maletes al cotxe. Venim a l’Alta Garrotxa a desconnectar al Mas Pagès, a Camprodon. L’indret mil·lenari que m’envolta durant tres dies és d’una bellesa majestuosa. En Jan baixa del cotxe amb la quotidianitat de qui viu allà. Nosaltres, però, romanem en silenci sense molestar les muntanyes, tot valorant la ventura de poder ser-hi amb un home que farà de perfecte amfitrió.

En Jan és historiador de l’art, de basta cultura i de millor conversa, definit a si mateix com un «lletraferit». Li conteste que aquest mot era, primerament, pejoratiu. Li és igual. Els llibres fereixen i li han canviat la vida. És un apassionat cruspidor d’obres filosòfiques i tot li fa pensar.  En boca seua la paraula «tarannà» cobra una musicalitat diferent. Diu molt aquest mot perquè «natura», «caràcter» o «índole» semblen quedar exigus de contingut per a tot el que ell vol expressar. És un enamorat de la natura.

Diu que s’ha engreixat. Li dic que sí. És lògic. Hem comprat nombrosos peus de porc, costellams, llonganisses, i un reguitzell de viandes que s’encarrega de fer a la brasa mentre somriu. Gras o no, en Jan demostra ser un amfitrió excels, amatent, d’un tracte afable acompanyat per un «només faltaria» rere de cada oferiment voluptuós. Té una conversa agradabilíssima amb la virtut de començar les oracions amb un “no en sé molt” contrastat per un “però” i allargat fins a fer veritables càtedres. Sap conferenciar però no perora, i emmudeix quan pensa que cal reflexionar-hi. Guardar silenci és de les coses que més valore d’ell. Saber parlar és un dels actes que ens separa dels animals, i molts tendeixen a voler demostrar una diferenciació exagerada.

Com a tot jove de cabells rossos, llargs i llisos, en Jan sap tocar la guitarra. Les persones que saben de guitarra –i darrerament d’ukelele– són les úniques que insisteixen a demostrar el seu domini musical. Mai veureu, en mig d’un dinar o d’una festa, algú que treu un fagot per ambientar. Amb elles, però, la cosa canvia. Quan et conviden a casa d’una persona destra amb la pua saps que, sense saber ben-bé com, hi haurà una guitarra estenallada al sofà. Un parell d’acords més tard, Bob Dylan inunda cada racó del mas, interpretat amb un anglès que Jan que en boca d’un home de la Garrotxa encara m’encisa més.

Dinem arròs de muntanya. Només començar en Jan ja s’hi excusa per x o per y i comencem una lluita d’egos culinaris sobre l’arròs que no pot guanyar perquè jugue amb l’avantatge d’haver tastat l’arròs de muntanya –tot i que li dic que no– i ell amb l’àncora de no haver-ne tastat cap de valencià. Pobret. Ens explica el procès i atenem amb cura els passos a seguir. Hi ha moments delicats, la ceba cal daurar-la però no en excés, el tempo ha de ser precís, a la cuina cal ser-hi, i mentre l’arròs fa xup-xup, en Jan treu la guitarra acompanyada del crepitar del foc i li canta a la cassola. Nosaltres fem l’arròs d’una altra forma, i raonem sobre com cal fer-ne un de bo sense que cap dels dos cedisca el més mínim. N’hi ha dues formes ben diferenciades a aquella cuina antiga que ens acull. Els valencians no fem servir ceba perquè mata el gust, i com confiem en nosaltres, tampoc no tenim la necessitat de cantar-li a la cassola.

El plat, però, exquisit.