Dinou d'abril

Avui ha estat un dia desagradable. De treballs acadèmics que mai no acaben i de compromisos socials obligatoris. He enllestit la correcció d’un llibre que repetia sistemàticament les mateixes faltes d’ortografia per la nova accentuació diacrítica i que m’ha produït un estat de narcosi i de desfici del qual el constant xof-xof de les gotes esquitxades contra la finestra no m’ha ajudat gaire a eixir. Fa hores que plou. Una pluja fina, constant i tossuda. He eixit, amb el pare de bon matí, i ja ho feia, i la terra traspuava una olor ensucrada que és la seua forma de dir-nos gràcies. 

He passat una de les pitjors nits que recorde, amb una hora de son, mocs per soterrar una llúdria mitjana, i amb una febra amb forma de vaivé que no em deixava seguir la lectura. Un cop van passar les dues de la matinada, i ja sense massa per a fer a un llit individual que ja em va just, he engegat –i gairebé conclòs– la lectura de Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla.

Ahir, mentre prenia un cafè a prop de la facultat, una amiga em va proposar d’anar a una llibreria i vaig acabar, com sempre, a la Fan Set, un petit miracle cultural en català que roman viu al Cap i Casal de València. No vaig mirar l’hora, però pel que vaig saber després, ja era l’hora de tancar. Supose que a la llibretera, la Núria Cadenes, li va rebentar la meua presència en eixe moment, però entre tantes ganes de marxar a casa va treure una mica de gust per recomanar-me el llibre que, encara febril, llegisc. Dubtava entre, segons m’han dit, el deliciós assaig titulat París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, del meu amic i trenòfil Antoni Martí Monterde, o l’exemplar que finalment tinc davant, però la Núria em va recitar una descripció Planiana de memòria, que ja he oblidat, i em va semblar molt interessant.

Em vaig refiar, al cap i a la fi, el seu Secundaris publicat enguany per Comanegra, així com tota la seua trajectòria literària, l’emparen el suficient per a refiar-m’hi. El seu darrer llibre, aquest que tot just cite, té un títol que s’ajusta a la perfecció amb el moment que vivim. Secundaris reflecteix justament això, la vida dels anònims, dels qui conformen un país però que no tenen veu, ni molt menys reconeixement. Sovint, de fet, ni una mort digna. La seua història em va colpir perquè amb els temes Barcelona i 1992 qualsevol altra persona que no fos la Núria hagués creat un trencaclosques amb un assassinat a les graderies d’uns Jocs Olímpics, barrejat amb corrupció esportiva, anabolitzants (pot ser) i unes carreres truncades contraposades a d’altres enlluernades amb una corona llorer fregant les orelles. Ella no. Ella s’empesca una nouvelle en què substitueix els grans noms de l’època per la Conxita, la Barcelona que lluïa esplendorosa pel Turó de la Peira, i l’edificació dels grans estadis per l’aluminosi de les cases dels barris baixos.

En eixir de la llibreria, la meua amiga em va dir que ella tenia encarregat a la seua llibreria el llibre Escrits de presó (Enciclopèdia) del conseller Joaquim Forn, i que era una llàstima –no recorde les seues paraules exactes– que existiren ara presos polítics a Catalunya. Jo me la vaig mirar amb sorpresa, amb desconfiança, i vaig deixar en l’aire un vague què hi farem mentre pensava que el títol, Secundaris, ara cobra molt més sentit. Perquè sembla que açò dels presos és cosa d’avui, que no ve d’abans, i gent ha descobert la repressió actual sense emmirallar-se en gent com Núria que, de les secundàries de la gent, és la meua principal.