Dos de novembre

La veig caminant fins a mi amb un somriure que m’enarta. Tot just baixa d’un d’aquells trens que semblen haver nascut vells. Des que la conec, abans de cada abraçada sempre em diu que vaig molt fresc, que aquests valencians, que què coi tenim al cos. Em captiva la seva disposició per venir a veure’m a Girona. Des que hi visc, he percebut que el barceloní comú és un ésser humà que tendeix a creure que la distància entre Girona i Barcelona és sempre menor que entre Barcelona i Girona.

Esmorzem al forn de pa que li agrada i la conversa queda tallada quan ambdós mirem el taulell dels croissants. Gastronòmicament som nit i dia, i jo no hi crec en coses que ella considera dignes, com el cafè amb llet i sucre. Quan li vull demanar si em permet un mos petitó del seu donut ja només veig el tovalló de paper que l’embolicava. Té restes de sucre a la comissura del llavi que li aporten un excels atractiu per a un golafre com jo.

Arribem d’hora a Correus, cosa nova per ella. És d’aquelles persones que viuen amb un nul sentiment de la puntualitat i, orgullosa amb un somriure entremaliat, em diu que prefereix fer una micona tard sempre. En Joan, encamisat com sempre, ja hi és, amb el cotxe impecablement net. Anem fins a Calella de Palafrugell petant la xarrada sobre política. Ningú hi està d’acord en res i cadascú representa, des de l’independentisme, una opció política. L’única cosa que ens uneix, però, és l’aversió i l’antipatia per la figura d’en Gabriel Rufián. Penso que el país pot anar-hi endavant si ens aixopluguem sota aquest paraigua.

Arribem una hora abans als jardins de Cap Roig per fer una ruta Pla. Ella no l’ha llegit, ell molt poc, i jo faig de pesat venedor d’enciclopèdies de la seva figura. Comprem els tiquets i passem el torn per sobre, fent un esforç que deixa en evidència la nostra pèssima forma física. Els jardins són d’una majestuositat esplendorosa i, si vas quan toca, et pots estar d’esquivar turistes que criden quan parlen.

Amb uns minuts de retard comença la ruta, guiats per una veu monòtona que, per ventura, queda trencada per un actor que llegeix fragments de l’OC de Josep Pla amb una veu puixant. Quan parla la guia em distrec amb una facilitat esbalaïdora. Les flors, els colors i les pedres de color òxid que ens envolten em semblen bellíssimes. El matrimoni Webster-Woedobsky és un dels fets de major rellevància d’aquest paratge empordanès. L’embullada combinació entre el bon gust geomètric, el respecte pels materials constructius del país i els diners queda ben palesa als jardins. El fons verdosenc fa un contrast delitós amb el blau cristal·lí de la mar que una parella ignora per fotografiar-se amb una planta que fa olor de Coca·cola.

Acabem la ruta, famolencs, i hi posem remei. Entre a l’únic lloc que no té una paella amb pèsols recomanada com a especialitat de la casa. El maltractament que fan a Catalunya d’un plat tan nostrat i senzill em provoca maldecaps i certa ira. Dinem a deu metres de la sorra mentre el sol ens daura les galtes. No sabem com tornar a Palafrugell i ella, amb un somriure sorprenent, m’accepta d’anar a peu els sis quilòmetres que ens separen de l’estació d’autobusos. Tot el que he calculat per a fer el cap de setmana m’ix malament, però els girs de plans la fan tan feliç que me n’oblide. En fila d’un, com si fórem ànecs, caminem per la cuneta mentre els cotxes ens acaronen la pell amb el vent que deixen en passar. Sovint riu perquè sí i pense en què pensarà.

Al bus puc sentir el seu cansament quan recolza suau el seu cap a la meva espatlla mentre parlem de tot. Té una capacitat sorprenent per treure qüestions que ens fan enraonar hores i hores. Converses que comencen amb el “Bon dia” i que, en donar-li una manta ben grossa perquè no passe fred, acaben ben entrada la negra nit.