Vint-i-sis de març

Soc a l’aeroport de València tot just abans d’embarcar cap a Palma. Els aeroports sempre han tingut quelcom que em plau malgrat que, a priori, siguen llocs de pas. És un espai en el qual s’hi barregen moltes emocions. Hi ha gent que plora de felicitat en veure com un estimat ix per la porta d’arribades. D’altres, per contra, sangloten mentre clissen en l’horitzó com marxa la persona a la qual han vingut a acomiadar.

Mentre espere el vol, que tot indica que eixirà puntual, veig com aterra un avió procedent de Palma. Tothom ha fet els deures i ha portat una ensaïmada de regal, cosa que em recorda que mitja dotzena de persones me n’han demanat, d’ensaïmades. Josep Pla, a El que hem menjat (O.C, Destino) deia que les persones «volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals». Mallorca, però, com per a certs mots catalans que ja hem perdut la resta del país, esdevé el darrer àpex de tradicionalisme que hom pot trobar-hi.

L’avió arriba trenta minuts abans del previst i, després de deixar passar la gent que ha pagat cinc euros més per ser els primers –desficiosos n’hi ha a tot arreu–, ens deixen pujar-hi, no abans sense haver d’ensenyar la documentació i rebre el «tinguin bon viatge» predeterminat d’una hostessa de cabells excessivament llargs, obscurs, i un somriure d’una amabilitat forçada després d’una llarga jornada laboral. Un cop a dintre tinc sort. No hi ha ningú al meu costat. M’assec mentre contemple com de diferents som cadascú de les persones que hem triat el mateix dia, la mateixa companyia, i el mateix destí per viatjar. Hi ha un home gras, amb una camisa arrugada i uns pantalons de camals amples, que s’obceca a ficar la seua maleta en posició vertical al compartiment superior de cabina. No veu o no vol veure, però, que la resta dels 120 passatgers l’hem col·locada de forma horitzontal, i porfidieja a fer-ho a la seua manera fins que un hoste, molt amable, li diu que «és preferible fer-ho en horitzontal», per no dir-li que no siga cabut, que abans trencarà l’avió que entrarà la seua maleta com ell vol, coi.

L’avió és relativament còmode, no és classe turista i et pots permetre el luxe de sentir la circulació de la sang pels teus genolls. És un dels pocs vicis que tinc, viatjar de forma confortable i fer que l’espai entre el meu seient i el respatller de davant siga mínimament folgat. Tanque el llibre, per educació, mentre un hoste i una hostessa procedeixen a fer la coreografia que diu quelcom com que, si veiem que l’avió comença a caure, que hem de mantenir la calma, posar-nos l’oxigen i pregar als Déus respectius de cada religió. Bé, això darrer ho substitueixen per no-sé-què de l’armilla salvavides, que dubte molt que ho siga si l’avió cau dels 10 km que ens separen del terra. Jo, per si de cas, sempre acostume a triar els seients pròxims a l’eixida d’emergència. No fos cas que toqués fer-les servir i m’agafés lluny.

M’envolten, i és estrany, tot de catalanoparlants i dos francesos. La companyia, però, creu que és millor donar les instruccions en anglès i castellà, llengües que no escolte en cap moment durant el vol. És dolç veure com, malgrat la insistència d’alguns de fer-nos desaparèixer, la societat avança –a poc a poc– per uns altres camins. A la dreta tinc una parella que, mentre l’avió s’hi envola, reciten un Pare Nostre en un català insular preciós. En acabar, comencem a parlar, i tanque el llibre definitivament. Els pregunte per què preguen abans d’eixir, perquè sempre he tingut curiositat i darrerament ho veig a tots els vols que agafe. Em diuen que, mentre l’avió agafa velocitat i s’enlaira, comencen a recitar-lo i que en acabar ja són a una altura prudencial i obliden d’on són. Jo els dic, però, que seria millor que pregaren quan som dalt, que si hem de patir un accident, sempre és millor en eixir que no a no-sé-quants quilòmetres del terra. Això els fa pensar, però dubte molt que estiguen 45 minuts amb el Pare Nostre. Les creences són una cosa i l’avorriment de les pregàries una altra ben diferent.

Quan ja no tenim res més de què parlar, uns quaranta-cinc minuts aproximadament, una veu cansada ens diu que ens cordem els cinturons, que agafarem pista aviat. Quin invent, l’avió. Arribes en un tres i no res on tu vols amb l’únic problema que et toque un paio pesat com jo al costat i que no calle. Les rodes de darrere freguen l’asfalt amb tenuïtat i pocs segons després ho fan les de davant. Un aterratge suau, sense gairebé sacsejades ni sotracs, i la gent aplaudeix. És un costum que sempre m’ha paregut ridícul. Aquesta gent que, a priori semblava normal, són dels que aplaudeixen quan l’avió aparca, i això em fa desconfiar. Me’ls imagine aplaudint a tota hora quan l’autobús arriba a la parada desitjada, i ja no em cauen tan bé com al principi.