Vint-i-quatre de març

Aquest matí he anat a l’hospital a veure un dels millors amics del pare. Pateix de pàrkinson, una malaltia que, indirectament, m’acompanya prou els darrers anys. Odie els hospitals, els considere llocs buits on hi ha vides que s’esvaeixen al llit al matí i són ocupades per unes altres a la vesprada. On, molts cops, no ets un nom, sinó un número, com als pitjors escenaris. Feia molt de temps que no hi anava, de fet, per voluntat pròpia, el darrer cop que hi vaig anar encara era la meua pediatra. D’aleshores ençà, cap visita. Tinc febra, repòs. Tinc mal de ventre, te. I vaig fent, i no em va malament.

Sempre que hi he anat, a veure algú, no s’ho mereixia. La majoria de persones que meriten per tenir una malaltia greu posseeixen una salut de ferro, fet que em fa dubtar d’aquest apotegma hippy que diu que “el karma ho retorna tot”. He tornat a rondar pels corredors grisos camuflats amb dibuixos infantils que impregnen les parets fins a l’habitació del meu amic. De camí, ajupia el cap. Malgrat que les portes siguen obertes, a cadascuna d’elles sojornen uns problemes, unes malalties i unes vides que no haurien de suscitar la nostra tafaneria. Ja tenen prou ells per a sentir-se observats.

Quan he obert la porta ell s’ha alegrat de veure’m-hi. Era assegut, amb un genoll sobre l’altre, una postura que sempre m’ha recordat a ell. És un home d’una intel·ligència desmesurada, amb una capacitat de pensament que fa que solament vulgues escoltar-lo per no trepitjar res del que diu. Sempre lúcid, de precises reflexions i, com cal, nacionalista. Només entre hi veig, al costat de la finestra, un exemplar de Cuando llega la penumbra (2017) de Jaume Cabré. M’estranya, faig ganyota, i sense temps per parlar-ne ni saludar-me, diu «Que hi farem. En valencià l’havien agafat ja». Li somric, i li dic que el deixe, que jo li portaré el meu exemplar a la propera visita, que serà aviat.

No és gaire de parlar avui. Sense canviar de postura gira el cap depenent de qui parle, com el jutge de cadira d’un partit de tenis, però escolta i assenteix amb el cap. De sobte una infermera entra a l’habitació i li pren la tensió. Diu que tot està bé, i nosaltres ens n’alegrem. Han estat dies complicats però sembla que ja prospera. Ella li pregunta si ha dormit bé avui. No, no ho ha fet. Fins a les quatre no gran cosa, diu, i s’arronsa d’espatlles. Ella li diu que Déu n’hi do, fins a les quatre, que si ja està tan bé per tornar a aquelles hores de festa, i ell bromeja. És d’agrair un àpex d’humanitat que trenque el glaç d’un lloc tan lúgubre com aquell. Quan algú ix de la norma i te tracta com un familiar més, el pacient no pot fer altra cosa que somriure, i desitjar el mateix capteniment d’ara endavant.

Malgrat la malaltia, el seu àcid sentit de l’humor no ha desaparegut. És un dels aspectes que més m’agrada d’ell. Sota aquella aparent innocència s’amaga un enginy irònic que m’encisa. A la televisió ix un programa de viatges, d’aquells que exposen la fabulosa vida dels espanyols a l’exterior. Tot mentida. Aquest cop, a Poros (Grècia), un indret en què els únics vehicles que hi circulen són els camions del fem. La gent va en ase. «No hi haurà Pacma a Poros», i em pica l’ull. Xarrem de tot una mica. Acaba el reportatge de Poros i ix un home de vés-a-saber-on que s’enorgulleix de la seua vida. Diu que cada dia, a aquella hora –déu ser molt de matí– ix a córrer perquè li dona pau interior. Això diu ell. El seu ventre penjant diu que ahir a la nit va anar al Decathlon més proper i que encara no haurà trencat l’etiqueta per tornar la samarreta Quechua un cop la càmera s’apague. Però a tots ens agrada mentir.

Me’n vaig content, el veig bé. Abans, però, m’ensenya una travessa en la qual ha marcat que per dues vegades que perdia la selecció espanyola. Ell sap que no ho farà, però aquestes coses són les que indiquen que està millor que mai.