Dotze de juliol

He baixat a comprar al forn de pa de sota casa mentre els pares encara dormien. Roncaven, i ho feien de manera sincronitzada i acordada. Mentre les inspiracions de l’un provocaven els seus roncs, l’altre, amb la mateixa cadència i sense perdre el tempo, aspirava tot deixant eixir un fil potent d’aire per la boca. Semblaven un perfecte equip anglès de rem universitari. 

En arribar al forn de pa he vist un pare amb el seu fill, adolescent. Mentre el pare li parlava ell encara conservava l’auricular contrari a la seua posició, com volent abstreure’s. L’home preguntava, que com havia anat la setmana, que si hi havia novetats a casa, que què tal la mare, fet que m’ha fet pensar que aquest moment de comprar el pa podria ser dels pocs que compartien junts. El fill, monosil·làbic, es treia l’auricular per contestar i, un cop etzibat el «sí», «no», «bé» o «mal» pertinent, el tornava a deixar reposar a la seua orella mentre el pare feia ganyotes de marriment. El fill, al final, li ha retret que el deixés jugar amb el mòbil, que el distreia, i el pare ha mirat la fornera, també present, i ha volgut posar un mig-somriure frustrat per la impossibilitat d’aixecar més les comissures dels llavis.

Quan jo vaig nàixer el meu pare va començar a ser transportista internacional –camioner–. El veia poc per casa, molt poc. De fet, el dia a dia era sense ell. Quan el telèfon sonava volia dir que havia de vestir-se, agafar les claus del camió i anar a Florència, Bèlgica, Alemanya, o a qualsevol indret del mapa. Amb nosaltres passava dos dies a tot estirar entre viatge i viatge. Venia amb un feix de bitllets que ens permetria de viure a un ritme elevat, sense preocupacions. Apartament ací, cotxe allà, Punta Cana a l’estiu, i de portes enfora tot era preciós, car això era el que veia la gent. La família, però, de portes endins era ben diferent. Una dona –la mare– que s’havia casat amb algú a qui veia pocs dies al mes. Uns fills, nosaltres, que no sabíem què era sopar els quatre mai. I un pare, el més perjudicat, que havia de passar tot el mes a soles, en una cabina estreta perquè a nosaltres no ens faltés mai de res.

Mentre el fill del forn de pa negava poder passar unes hores amb el seu pare, ni que siga per comprar, nosaltres, de nit, havíem d’abrigar-nos molt per deixar el cotxe en algun lloc i anar a peu fins a qualsevol punt d’una carretera per poder veure passar el meu pare amb el camió. Recorde les dues bufandes, els guants i les orelleres que ens abrigaven, i fer quilòmetres amb el nerviosisme de qui sap que el té a prop. I el saludàvem, des de la cuneta, i ell ens feia les llums i tocava el clàxon. Aquesta triple picada de clàxon era, sovint, l’únic contacte que podia mantenir amb el pare. I tornàvem a casa, contents, perquè l’havíem vist somriure per veure’ns allà. I ell, amb els ulls plorosos, deixant caure el peu sobre l’accelerador pel desig de voler ser al sofà de casa aquella mateixa nit. 

El meu pare va preferir estar amb nosaltres que guanyar molts diners. Ara treballa a l’Albufera, fa més hores que ningú –perquè així és ell– però dorm a casa cada dia, fet que no es paga amb res. Ahir li vaig escriure a un amic, a les 23.15 que deixava el mòbil, que anava a sopar. Em va dir que si no era una mica tard, i li vaig dir que era quan el pare havia arribat. Em va respondre que si l’esperàvem per sopar cada dia, i li vaig dir que clar que ho fem, que era natural.  

He pagat tres barres de pa i una bossa de croissants mentre pensava que qui no està acostumat a l’absència no sap la sort de tenir-lo al costat. I he tornat a veure aquella família que a la matinada saludava amb la mà a un camioner que ens feia les llums.