Vint-i-set de març

Hem marxat d’hora de l’hotel. El sol encara no amanyagava les pells i la gent caminava amb pressa, d’un costat cap a un altre, per arribar a les seues respectives feines. La zona antiga de Mallorca m’encisa, amb uns edificis solemnes, de grans balconades i poca gent. A poc a poc hem arribat a parar a Ca’n Joan de s’Aigo, al carrer de Can Sanç. És, pel que he sabut, un dels establiments de restauració més emblemàtics de l’illa, amb 319 anys d’antiguitat a data d’avui. El lloc s’ho val. Llueix un cartell que pot anunciar una “orxateria i xocolateria” així com el circ du soleil, amb un fons blau verdós delimitat per un rectangle blau i roig, i enlluernat amb unes bombetes de llum cada dos pams. Força lleig. Sota una portalada de ferro negre, s’amaga una entrada de fusta que regala una presència solemne i clàssica. La coentor externa, per sort, no fa paper amb allò que t’hi trobes a l’interior, i produeix un impacte major quan descobreixes un cafè tan formal, d’aquells que semblen ja extints. El terra repeteix una sanefa de colors intensos que et guia fins a un aparador on hi ha les delícies del país. Ensaïmades fins a patir un atac de diabetis i una xocolata que flairava que desdejunaríem com cal. He demanat una ensaïmada, amb crema a dintre i poma per fora, que ha estat sublim. No era gaire feixuga i m’he permès el luxe de mullar-la amb una tassa de xocolata calenta que ha arrodonit aquell petit plaer gastronòmic.

Amb el pap ple hem caminat fins a l’Ajuntament. Un edifici magnífic arquitectònicament i que, després de passar per un arc de seguretat, ens ha conduït fins a la biblioteca des de la qual escric. És una sala petita però agradable. No hi ha gent molesta i, potser, qui més soroll estiga fent soc jo amb el tecleig d’aquestes ratlles. És un espai que fa olor de llibre vell i això és additiu. M’hi quedaria tot el viatge. Hi ha deu taules, la majoria d’elles buides, amb uns finestrals que deixen passar una lleugera llum blanca natural. Al mig, una làmpada daurada, barroca, d’on cauen deu extensions en forma de potes de polp amb les respectives deu bombetes, nou d’elles en funcionament. El sostre, com les prestatgeries i les dues columnes centrals, són de fusta d’un color caoba molt imponent.

L’amo de la sala, però, no són els llibres. Un quadre de dos metres de Ramon Llull custodia la cambra, amb el savi mallorquí mirant a l’horitzó. Amb el cap girat lleugerament cap a l’esquerra, la seua mirada apunta directament a la lleixa en què s’hi troba el Diccionari català-valencià-balear i, entre d’altres, els lloms de la Col·lecció Bernat Metge. Tot sovint mire el quadre i pense en què tindrà Llull al cap. Si visqués i veiés el premi que té el seu nom –i els guanyadors– es faria ermità de nou, o se suïcidaria, i amb motius.  Per arribar-hi, hi havies de pujar per una majestàtica escala de caragol que et permet ascendir a la planta de dalt. Només he posat un peu per ella, ha vingut la bibliotecària a dir-me que ho lamenta, que si era el primer cop que hi venia, i que no s’hi podia pujar. He demanat disculpes, que no soc d’ací, que disculpes de nou, i ha contestat que la planta de dalt era la dels llibres no consultables. Déu n’hi do, llibres no consultables. Ara que vinga algú i m’explique per què serveix un llibre si no és per consultar. On anirem a parar. Supose que l’escala no trepitjable és per accedir als llibres no consultables. I he marxat al carrer, que almenys era transitable.