Vint-i-nou de març

La tornada del viatge ha estat menys dura del que em pensava. Viatjar sempre és sinònim d’enriquiment, o això deia Sant Agustí quan comparava el món amb un llibre, i criticava que les persones que no viatgen solament en llegeixen una pàgina. Ja no en queden, d’homes savis com ell. Jo, però, tinc certa estima per la quotidianitat, fins al punt que trobe atractívol algunes accions com agafar el metro a la mateixa hora i saludar, o somriure, aquelles persones que cada dia penquen, puntuals, i seuen al mateix vagó que jo.

Avui no m’acompanyava cap persona a qui valore tant com per tancar el llibre que tinc entra mans. Llegisc les pàgines finals de L’estilita, de l’Uri Costak, editat per Amsterdam Llibres. Just avui, fullejant la premsa, he vist que sobrenomenaven «corrector de boli roig» en Joan Carles Girbés, l’editor. Rafael Vallbona ho feia a La Vanguàrdia, i apel·lava a la bona feia que fa l’editor perquè, segons ell, «revisa els textos a fons i t’avisa si quelcom no llisca com cal». M’ha semblant interessant, primerament aquest corrector de boli roig perquè darrerament hi ha molt d’esnobisme amb les correccions, i els “““experts””” recomanen fer-ho en verd per evitar ferir la sensibilitat. Tenim la pell massa fina, i ens mereixem cada cosa que ens passa. Seguidament, he rellegit l’afalac i he pensat, mentre em feia el primer cafè del dia, si revistar textos a fons i avisar quan quelcom no llisque no era, si més no, la feina principal d’un editor. Destacar-ho és, segurament, el millor retrat per esbrinar que l’edició en català cada cop és més naïf, i que hem d’amoixar la gent que, com pocs editors al nostre país, aposten, arrisquen i s’hi animen per treure quelcom divergent al mercat editorial, com aquest llibre que ja he terminat.

Desconeixia què volia dir el mot estilita, i he pogut saber que fa referència a una persona «Que viu damunt una columna» i, ja que m’hi pose, que la seua etimologia deriva del grec στύλος ‘columna’. El llibre, estèticament, és d’una finor considerable, de tapa dura, petitó, i d’un verd falguera força atractiu. En mig de la portada, un paio de cabells blancs pujat a una columna que, pel que he pogut saber, no hi ha Déu que el baixe, que s’està cercant interiorment. M’agrada perquè, a banda de ser un home amable però al qui la resta de la població li és indiferent, manté la postura de ioga tradicional, la siddhasana i et fa pensar en com vivim cadascú de nosaltres la nostra solitud. L’Uri, tal com va fer la Víctor Català amb la Mila, construeix, sobre una columna jònica –amb capitell, fust i basa senzilla– una novel·la d’autoconstrucció i de descobriment de la pròpia persona.

Ara que encara queda mig camí fins a la facultat, on tinc examen, pense en què faria l’estilita si estigués a aquest vagó. Ell, segurament, no es mouria perquè la columna és curta i estreta i no pot, però tot just mentre pensava en l’home de la columna ha pujat un altre home que, pel que siga, s’ha empassat que el desodorant dura vint-i-quatre hores i ha vingut a parar al meu costat. Com jo no hi visc, a sobre d’una columna, he marxat tan aviat com he pogut tot anant a parar enfront d’una senyora peculiar.

Lluïa a la roba, tot orgullosa, un desfile del bo i millor de les marques més cares. Fins i tot, a conjunt amb una samarreta de Lacoste amb el cocodril cap a la meua esquerra, una funda de mòbil Gucci que protegia una mena d’imitació d’un iphone. Cada logo més gran que l’anterior, d’aquells que diuen: ep! Que tinc calès i no dubtaré en balafiar-los. Una bona amiga meua, molt crítica amb l’actual sistema econòmic, diria –segur– que la culpa és del capitalisme per vés-a-saber-què i, si et descuides, acabaries creient-la. És molt convincent. Això no obstant, aquesta voluntat d’aparentar coses que no som, sobretot aplicat a la roba, ha portat a l’ésser humà a assolir la idiotesa a la màxima potència i, pel que es pot veure, aquest desig de ser millor que el del costat ve d’abans del segle XVI a Anglaterra on, segons gent que sap més que jo, es funda el capitalisme.

Amb tanta gent que viu del què diran, fa una mica més de ganes de baixar a la propera parada i fer una mica l’estilita.