Trenta-u de març

La nit del divendres va ser llarga. Un sopar per donar la benvinguda a un amic meu que viu a Berlín fou el pretext per arribar a casa de bon matí amb un notable mareig. La nit va acabar amb dos trossos d’una pizza que, encara que hagués estat la pitjor del món, em van fer gust a glòria. La ingesta mesurada de contingut etílic és un art pel qual jo no estic preparat, i mai sé trobar aquest punt que, segons els experts, el teu cap et diu “prou” i tu obeeixes. En la meua defensa, diré que la música estava prou forta i que, potser, per això no vaig escoltar aquesta veueta.

Aquell local, no recorde ben bé el nom, va fer que em fixés en com tinc de normalitzades les drogues sense ser-ne consumidor. Recorde que, quan era (més) petit, em sobtava molt que un amic fes una xarrupada a una cervesa mentre el seu pare era distret. Més tard, el tabac. Vaig normalitzar que tothom lluís una cigarreta mentre parlava amb mi fins al punt que semblava ser l’estrany que no fumava. D’alguns ni tan sols fumaven, i encunyaren això com a cigarreta estètica perquè, segons ells, quedava bé. Sí, vaja, un bon complement com pot ser un cinturó. Posteriorment, els canuts. Quan gent del meu voltant va començar a fumar marihuana durant alguna festa a mi em semblava de ionquis, però a mesura que passava el temps ho he codificat com a normal, i no hauria de ser-ho. Ara, però, les drogues van a més i, aquells que fumen marihuana són la gent comuna, i els innovadors s’anestesien amb drogues com la cocaïna o les nombroses pastilles que hom pot trobar amb una facilitat que avergonyeix. És curiós perquè, d’aquell local, van fer fora un amic per encendre una cigarreta mentre, amb una descaradura flagrant, la gent esnifava línies de cocaïna quilomètriques a la barra on servia el cambrer.

Tot això ho pensava ahir mentre mantenia una postura fetal de manual pel mal de ventre que tenia, i m’entristia pensar que açò anirà a més. Que en uns anys siga lògic veure paios amb una xeringa a la vena, ulls en blanc i el cap ves-a-saber-on, i que ningú no faça res.

Avui, però, plou. Més tard eixiré a passejar una mica pel bosc. Ara, gaudisc del soroll de les gotes aixafades contra el terra, amb un continu xof-xaf que cada cop es produeix amb més intensitat. El tipus de pluja que m’agrada depén d’on em trobe. Si no tinc res a fer fora de casa, una bona pluja torrencial sempre em posa de bon humor. Una cortina d’aigua que m’impedisca veure els edificis de davant i que buide els carrers de persones. La pluja d’ara és d’un plovisqueig del més agradable perquè et mulle el cap. El país, i els seus cultius, ho agrairan.

Jo soc d’aquelles persones a les quals mullar-se no és cap inconvenient. És una de les coses que més em va agradar dels dos mesos que vaig ser a Dublín. Dels seixanta dies va ploure, amb major o menor intensitat, un total de cinquanta-cinc dies. Supose que, quan vius a un país en què l’excepció d’aquí és el dia a dia d’allà, hom fa el que siga per revertir la situació. Ells es menegen en bicicleta dia rere dia per evitar carregar-se el planeta perquè han normalitzat que, el més comú, és mullar-se i fan per evitar-ho. El divendres, però, vaig normalitzar que, el més comú, era destrossar-se el nas als banys dels pubs, i hem de fer per evitar-ho, com més aviat millor.