Tres de maig

He tingut la sort d’assistir a una classe d’estudis literaris realitzada directament per un traductor arran d’una lectura que havíem de fer. Diarios de Kolimá, del periodista polonés Jacek Hugo-Barder, narra com aquest reporter un dia decideix recórrer els 2025 quilòmetres de l’Autopista de Kolimá, una de les zones més deshabitades del món marcades pel seu malastruc passat. A Kolimá va haver-hi més de cent seixanta camps de concentració en els quals, segons els càlculs, moriren més de trenta milions de persones, convertint-se així en un gegantesc gulag oblidat per la història europea. Per als lectors de Kapucisnki i/o Alexièvitx, aneu fent amb aquest títol que us agradarà. Per als que negueu els despropòsits de l’URSS i, ofuscats, penseu que són muntatges i que això era totalment necessari, llegiu-lo encara abans que els anteriors. Us adonareu que aneu malament i, potser, us mossega aquell cuc de l’autocrítica que sovint apareix quan tens la ment una mica oberta. 

Ernesto Rubio (aquest és el nom del traductor), viu a Polònia i ens contava, de forma informal i lleugera, com se les va empescar perquè l’editorial es fixés en ell com a traductor. L’home, volent fer-se de notar, va enviar un dossier de premsa dient: «EP! Soc tal i vull fer açò. Compreu-m’ho que soc bo». I uns editors grillats van pensar que, potser, publicar un periodista polonés gairebé desconegut a les Espanyes triomfaria. I no els hi va malament. Quatre edicions. Ben vist!

No valoraré la traducció d’Ernesto perquè, primerament no tinc l’original i, segonament, perquè no en tinc ni idea, ni de traducció ni de polonés ni de res en general. Hi ha molta gent que lloa les traduccions en català, tot dient que llisquen bé quan no entenen la llengua d’origen i bé, pot ser un text molt atractiu però que no seguisca l’original i, per tant, una traducció pèssima. L’Ernesto era un individu molt agradable, amb posat que traspuava un menfotisme exagerat, com si tant li fotés ser fent classe a universitaris com demanant el sisè vermut del matí. Un paio guai, tot plegat, que trenca amb el posat de professor de calcetins de colors, suèter de fa trenta anys marca Burberry i tendència precoç a creure’s per sobre de persones a qui treu trenta anys.  

Pel que deia l’editor, l’Ernesto és una màquina de la traducció, i quan ell conversejava tenia la seguretat de qui realment és bo en el seu treball. Això no obstant, quan parlava de la traducció ho feia afligit, com dient, què hi farem, jo amb açò no puc menjar tres cops al dia. Afegia, sòpit, que un company li va dir: «jo solament em puc permetre el luxe de traduir dos llibres a l’any». La gent en un primer moment no va entendre la frase, i la va atribuir a un traductor parsimoniós, de cisell fi. Ell, en veure que l’alumnat no ho copsava bé, ha explicat que volia dir que la majoria no poden viure de traduccions, i que el luxe era traduir una obra per plaer. I tothom amb les mans al cap.

La gent ha començat a preguntar per tarifes, preus, encàrrecs, i tot el relacionat amb els diners, i el llibre ha quedat en, si més no, un sisé pla. Per als qui ja som dins d’aquest món tan preuat però tan poc valorat no és una sorpresa. Hi ha un mèrit, però, i és que el mateix ésser humà que avui romania estupefacta a la cadira va dir-me que, si volia el llibre pirata, ella m’ho aconseguia. Que així m’estalviava els vint euros, «i te’n vas fora a sopar», va afegir-hi. Ara pense que, quan ella siga gran, si el món és com ella, no és que no podrà sopar fora, és que no podrà sopar.