Vint de març del 2019

Avui, com cada dimecres, he baixat a visitar els meus avis, una parella, si més no, peculiar. He caminat fins al nucli antic d’aquesta ciutat grisa, he pitjat el timbre i, després de trucar el meu avi al telèfon, m’ha obert la porta del pati principal. Diu que era a la cuina amb l’extractor, però ell sap que no sent bé, malgrat que no vulga dir-nos-ho. El meu avi és un home gras, d’ulls penetrants amb un ventre que fa palés el seu gust pel bon menjar, i que ho complementa de forma elegant amb una vestimenta a l’altura d’un home que sap què vol dir que tothom el tracte pel cognom. Individualista, quan cal, i donat en vida als desitjos de la meua àvia, sempre. Ella, de vestit selecte fins per anar al menjador i maquillada des del moment en què es lleva, és la cara oposada d’una moneda singular. Una dona comunista, republicana fins al moll de l’os, bojament enamorada d’un carlí durant la Guerra Civil. A casa solament hi ha una norma: ella mana, ell obeeix. 
Ella és al sofà mentre nosaltres prenem cafè en un despatx ple de solemnitat, de quan ell era empresari i tancava contractes a colp de ploma. Treu un joc de cafè de porcellana blanc amb estampats florals vermells i aboca un cafè fet amb uns grans que li encarrega a un amic colombià. Viu acostumat a petits plaers, i jo me n’aprofite. Demana si vull sucre, negue amb el cap i llança un somriure d’orgull. Ell tampoc no se’n posa. Diu que, com amb el whisky, qui ho barreja amb sub-begudes és perquè no ho sap apreciar. M’agrada escoltar-ho, tant com puga, entretant que siga possible. Mentre m’alliçona sobre la importància de saber beure com cal, sense barrejar cafè amb sucre, obre una ampolla de whisky Dewar’s d’un viatge que va fer a escòcia. Somriu, sap que el que deia va en contra del que fa, i abans de fotre’m d’ell, amolla «del whisky ja parlarem quan sigues gran, cabut», i riu.  

Ella pateix parkinson des de fa molts anys. Ha perdut mobilitat, memòria i pols, però no el sentit de l’humor. Quan arribem amb el cafè, apropa els dos dits índexs per indicar-nos de quina grandària vol el tros de coca de panses i nous que prèviament ja ha encetat el meu avi al despatx, i que ara tasta de nou amb un «doncs ha eixit bona», com si fos el primer cop que en menja avui. Ella riu, ell encara té restes de la ingesta anterior al suèter, però ell no se n’adona. Engega la televisió i la meua àvia tracta, com pot, de respondre les preguntes d’un concurs que li encisa. Ell pregunta per quina raó li parla al televisor si no l’escolten. Ella respon que, si la televisió s’esforçara, escoltaria més del que fa el sord del meu avi. Jo comence a riure, ella riu amb mi, i ell, en veure com nosaltres ho fem –sense haver sentit cap befa– també riu.