Vint-i-tres de març del 2019

Avui al metro m’he trobat amb una coneguda de la mare. Ha vingut fins al vagó en què jo llegia i, un cop he tancat el llibre, ha començat amb les preguntes fixades de com anava amb la carrera o de si continuava escrivint. He contestat «bé» i «no» respectivament perquè notava d’una hora lluny que no tenia el menor dels interessos. És una dona molt tafanera, manefla, amb una facilitat esbalaïdora per fer-te una pregunta i tenir-ne ella mateixa la resposta. Aviat ha deixat la rutina de preguntes pròpies d’una primera cita i ha anat al moll de l’os.

M’ha preguntat com estava l’àvia, la mare del meu pare, d’«això». «Això» és un eufemisme auster per descriure la mort sobtada del meu avi l’octubre passat. Diumenge fèiem una torrà, rèiem, i la meua cosina el feia servir de maniquí per maquillar-lo; dilluns era mort, just abans de començar la quimioteràpia. La notícia va colpir tota la família, així com a molta gent del poble que l’estima(va). Un home senzill, pencaire, diligent, amb l’únic vici de fumar i veure el València C.F per la televisió. Des de ben petit hi va haver de treballar, i les durícies en les seues mans demostraven que no ho havia tingut gens fàcil. Qui el coneixia sempre destacava que era el millor carnisser que havia tingut la nostra ciutat, que amb un bon ganivet afilat feia la feina de cinc homes, amb una elegància i un saber estar que ràpidament el va fer ascendir. Jo el recorde d’una forma diferent, és clar. Un home que apreciava el silenci, la solitud i no sentia cap carència interna visible. He heretat d’ell aquests trets, així com el de saber valorar les estones d’emmudiment per conèixer-me millor.

L’altra cara de la moneda és la meua àvia –per qui demanava aquesta dona preguntaire del metro–, una persona extremadament diferent, un cul de Jaumet, que no sap ni seure ni romandre quiet. Quan ell encara era viu no coincidien gaire a la llar familiar. Feien vides independents, i podien perfectament haver-hi viscut amb un envà de ciment que separés en dos el seu humil pis. Mentre ell llegia el diari i prenia una llesca de pa amb formatge untat, ella anava a nedar, pintar, dibuixar, memoritzar i un llarg reguitzell d’activitats que els feien coincidir solament als àpats diaris. Ella, que sempre ha estat autàrquica, no està bé, lògicament. Gairebé tota la vida de casats i de sobte t’hi trobes desdejunant cara la paret mentre ningú assenteix quan parles. Ningú riu les teues gràcies. Ningú t’escolta. I fa mal. I és feixuc. I és una merda.

Les persones valorem la solitud quan tenim la possibilitat de triar-la. Quan ens podem permetre dir “puc ser amb tu però preferisc fer marxa pel meu compte”. Quan ens la imposen, la detestem. I açò em fa pensar en ell, i en les persones que sense tenir ningú al costat se senten estimades, així com en aquelles que malgrat estar envoltades de gent no poden evitar sentir-se buides.

Però jo he contestat que ella està bé. Que a poc a poc. Perquè tot passa. I he tornat a llegir.