Vint-i-dos de novembre

La Sala Gran de la Facultat de Filosofia de la UB s’ha quedat lil·liputenca per a la gentada que ha vingut a escoltar la xarrada Cartografies de la vulnerabilitat en el pensament femení contemporani. Les facultats de filosofia del país –i supose que d’arreu– tenen quelcom de peculiar. Hi ha un què especial, una llibertat i una anarquia representada, en aquest cas, per les nombroses pintades a les parets interiors del centre. Això, pense, en qualsevol altre indret seria netejat el mateix dia. Aquí, però, el lliure albir mental que aporten els pensaments filosòfics teòrics acompanyen aquesta atmosfera artística, representada amb un “Machete al machote” lila que regalima just a sota dels suros amb informació dels actes.

Escric aquestes ratlles perquè estic ensopit en la cadira de la ponència. La veu de la primera conferenciant em produeix un esplín soporífer que m’ha fet desconnectar des que ha dit “se’m sent?” i ningú no s’ha atrevit a dir que no gaire. És un to de veu planer, invariable, desganat, com el so d’una ambulància que, un cop els dos primers ni-no normalitzes i ja no escoltes. En diagonal observe gent amb el mòbil, una que es pinta les ungles, un altre les converse, i un home que llegeix. Al cantó hi ha un piano i fotos de gent important, la majoria dels quals em són tan desconeguts com l’instrument. Veig Aristòtil, Kant i Descartes i, mentre la ponent continua entotsolada en avorrir com més gent millor, rememore les classes de filosofia de l’institut. És curiós, perquè tots tres pensadors tenien un concepte semblant d’allò que era la llibertat: poder triar sense coacció.

Rellegint l’altre dia El ser y la nada (1999, Edicions 62) veig com Sartre va més enllà de la frase que avui dia dona lloc a la definició de “llibertat” del diccionari. El seu existencialisme exacerbat el condueix a dir que “l’home està condemnat a ser lliure”, és a dir, que la llibertat és quelcom inherent a la condició humana i que, per aquesta raó, l’home –l’ésser humà, vaja– és absolut responsable de l’ús que en faça. Quan la vaig llegir em va semblar contradictòria i ara em torna al cap mentre veig que la conferenciant ha fet una pregunta que ella ha contestat.

En una mateixa frase sobta trobar “condemnat” i “lliure” sense que siga una oposició. La llibertat és obrar de manera lliure. La condemna evoca garjola, dins de la qual Sartre troba la voluntat de l’home. L’existencialisme sartrià no balla amb el de Kierkegaard o Karl Jaspers, que creuen en un ésser superior. En conseqüència, solament existim nosaltres i les nostres tries, és a dir, “Jo soc jo i la meua circumstància” que diria Ortega i Gasset. Fet i fet, l’existència espontània de l’home queda lligada al gruix de les seues accions vitals.

Em sol passar que, quan llegisc un filòsof crec que té raó, però que en llegir la postura contrària també hi trobe el sentit. És el resultat d’una manca absoluta de capacitat crítica filosòfica. L’única persona que m’ha fet dir “no, això no és així” des del principi és Marx, qui trobava la llibertat en el treball. Marx aconsegueix detractors de gent que no el llegeix, i això té per a mi un cert mèrit. Vist en perspectiva, que penque ell.

És el primer cop que veig que ningú aplaudeix quan algú acaba de parlar. Canvi de conferenciant. La veu que ara sona em torna a la sala com quan el mòbil et cau a la cara. Com fa Marx, també ha tingut el mèrit de posar a molta gent d’acord, en aquest cas, en contra.