Vint-i-tres d'abril

Ahir vaig arribar a Barcelona i escric açò al tren de tornada. Un viatge fugaç, fugisser, curt, però ple d’experiències. Vaig arribar cansat a l’estació de Sants de bon matí després de tres hores de viatge infernal en un Euromed que sembla no evolucionar al mateix ritme que la resta de la societat ferroviària. En posar-hi els peus vaig dinar, cosa lleugera, i en un tres i no res ja havia passat el gruix del dia i m’hi trobava a l’hotel Casa Fuster per assistir-hi a una festa. Un esdeveniment al soterrani d’un hotel que angoixava tothom. Ningú no era del tot còmode. El sostre, una mena de cova terrosa semblava baixar mil·límetre a mil·límetre amb la fi de no deixar-ne cap supervivent. Aquesta obsessió claustrofòbica no em va semblar tan malament si ho comparem amb el moment d’esmentar els premiats. Un reguitzell de gent ben diversa amb única cosa en comú: la cultura catalana els hi era indiferent. Van desfilar Loquillos i altres elements pintorescos, i quan creies que la cosa, entre el sostre i els sense-res-al-sostre no podia anar a pitjor, li lliuraren un premi al Víctor Amela, segons una presentadora, nerviosa i amb la gola seca, per la seua prosa. Com no va adjectivar (ben jugat!), els editors i jo que hi érem presents vàrem pensar que era per la seva prosa deficient, i que el guardó era una mena d’avís, un posa’t-hi les piles, nen! en forma d’ou de Pasqua. Va fer un discurs a l’alçada del premi, dient que el millor de la cultura catalana s’ha fet dins d’Espanya, i la gent ens miràvem tot esperant que algú fes servir la violència, i aleshores aplaudir.

Després d’un fart d’un pernil saborós, un formatge ben curat, amb oli per sobre, i unes quantes copes de vi per rentar el pap, anàrem disposats a colar-nos a la festa de La Vanguardia, que era més exclusiva, i això traspuava una mica més de morbo. Ho aconseguírem sense recórrer al meu pla de despenjar-nos pels conductes de ventilació, i aviat teníem una copa de vi i veiem desfilar escriptors, d’aquells que almenys saben escriure, com en Pàmies i en Serra. 

Avui, però, m’he despertat amb el xaf-xaf de les gotes contra la finestra de l’habitació. He obert el mòbil, un fum de missatges, i he entrat a Twitter on alguns usuaris, tot fent meteoròlegs de pedra picada, constataven això que tothom veu, que plou. El dia, com tot, era trist. Grisenc, cendrós i afligit, passaven els minuts i semblava, com un raig d’esperança, que el cel s’obria i que començava a ser per tothom. Aviat hem baixat al carrer, encara plovent, i hem vist els primers valents comprant llibres, i els hi hem seguit. Entre els que més il·lusió m’han fet han estat els dos volums de l’Obra Completa de Josep Pla, a cinc euros cadascú, i el darrer llibre de la jove promesa Xavier Mas, que cada cop més deixa de ser-ho i esdevé un escriptor a qui seguir. M’he tret les sabates, tancaré açò, i obriré el seu llibre. Veig, a aquella pàgina en blanc reservada per a les dedicatòries i per anotar el preu, que hi diu:

A l’Àlvaro, 

Que descobreixi els secrets de la vida lenta com si fossin certeses plenes de llum; que sàpigues custodiar-les en refugis íntims ple d’oxigen. 

Una abraçada

Xavier Mas Craviotto, Sant Jordi 2019.

Veig en aquesta dedicatòria més literatura que a tota l’obra del ruc que ahir rebia un guardó, i pense en com de mal està repartit el reconeixement només m’endinse a La mort és lenta i pense que, certament, una mort lenta és un tren de tres hores fins a València a les nou de la nit.