Vint-i-dos de març del 2019

La meua tutora de TFG m’escriu un missatge en què gairebé demana disculpes per les correccions, per ser, segons ella, una «torracollons». Remarca que la prosa acadèmica és molt precisa, que no és assaig. I té raó. Constantment la té. Sempre fa unes esmenes d’una concisió envejable. Amb una llambregada superficial ja sap si gojarà o patirà mentre pinta el full de roig i nega amb el cap. Que s’excuse a l’hora de fer les correccions em fa pensar en la quantitat de gent que li haurà retret que peca de matemàtica, de rigorosa o de concisa. Es pot ser massa d’alguna d’aquestes tres? Quan els meus textos passen la seua censura –entenent-la com quelcom positiu– els mire amb gelosia perquè ara són una mica millor. Faig memòria i recorde que, quan vaig dir que volia fer aquest treball de recerca amb ella, un altre professor em va advertir «N’estàs segur? És una dona molt tenaç, no serà fàcil», com engrescant-me a triar, diguem-ne, un camí alternatiu. Quan hom arriba a quart de carrera és quan té, per primer cop, la possibilitat de fer quelcom de profit amb la seua vida. Desaprofitar-ho és no treure punta a l’única activitat que et permet certa llibertat. 

Fins ara, la majoria han estat classes magistrals d’un tedi empipador. He perdut el compte dels cops que, tot eixint de classe, m’he preguntat “què he aprés”. Dues hores, amb un possible descans per orejar el cervell, i a començar de nou. No obstant això, tracte de posar-me en la pell del professor. Una persona, amb un doctorat finalitzat, que és obligada a fer classe a un ramat d’alumnes que, si no necessitàrem una nota, Déu sap on seríem. S’hi crea, a l’aula, una pugna per veure qui vol estar menys allà: el professor que engatgen a fer classe perquè si no li treuen la beca d’investigació o el d’un estudiant que veu com aquell professor que fa vint anys que repeteix la mateixa missa espera que l’alumnat haja llegit el mateix que ell.

Quan vaig començar la carrera, els primers dies, pensava que aquesta pose elitista d’alguns era cosa puntual. «De debò que no heu llegit res de [inserir prohom a l’atzar]?». I l’alumnat negàvem amb el cap ajupit, avergonyits davant de tal pecat mortal. Pense que cap professor que fa aquesta pregunta s’ha parat a pensar si amb 18 anys ells havien llegit el que exigeixen. Potser sí. Hi ha gent força bona i d’una brillantor excepcional al departament, però tinc la sensació que no ho van fer. Desconec el perquè. Després topetes amb professors d’un magnetisme absorbidor, amb els peus a terra, que saben que la societat ha canviat, que ara hi ha molt més a fer que llegir, i que assumir-ho no és res greu. N’he tingut uns quants, d’aquests, i són de valorar. Un professor, a primer –i essent ell molt jove i debutant– va fer una afirmació que encara recorde: «L’única diferència entre el bidell i jo és que ell sí que sap engegar el projector». És un d’aquells professors que tothom estima i aprecia, dels pocs que saluden si et veuen fent un cafè. Una rara avis.

Per això encara em fa certa gràcia aquesta visió elitista de la Universitat que tenen, per exemple, les persones grans. «El meu net va a la Universitat», diu la meua àvia. I se li infla el pit d’orgull lletrejant cada lletra: U-n-i-v-e-r-s-i-t-a-t. La gent gran com ella valora el que és no poder accedir als estudis superiors o simplement no saber llegir, però el panorama d’avui dia a aquell edifici del saber dista molt de merèixer una majúscula inicial.