Primer d'abril

Avui he passat una nit pèssima, d’aquelles que feia temps que no experimentava. Des dels exàmens, si no recorde malament, no em bellugava com anit. Desconec el perquè, soc feliç en termes generals, tinc una família que m’estima i, a falta de parella, tinc sempre algun llibre que em fa companyia i, sense contacte físic, em fa passar una bona estona. M’he trobat a l’una i mitja de la matinada amb els ulls com a taronges, amb el matalàs per terra i sense saber què coi fer amb els braços. He obert els llums i, a la tauleta de nit, tenia Confessió de Lev Tolstoi, editat per Angle Editorial i traduït per Miquel Cabal, i m’hi he endinsat.

He pensat que era un bon llibre per agafar el son, ja que ja l’havia llegit i això de segur que m’avorriria. Tolstoi és un home que sempre fa rumiar els seus lectors, idiosincràtic, peculiar, d’aquells que avui dia passejarien per l’Ateneu Barcelonès i romandrien a la seua nova cafeteria amb una cama sobre l’altra. Tolstoi escriu aquest llibre en mig d’una crisi existencial dels cinquanta i jo, sense cap crisi dels vint-i-dos (dubte que existisca, ja n’arribarà la dels vint-i-cinc), m’identifique molt amb ell. El concepte de crisi, actualment, ha canviat amb el pas de les dècades. Abans, que jo recorde, solament existia la crisi dels quaranta, que s’agreujava als cinquanta i es feia insuportable als seixanta. Ara, però, n’hi ha de tota mena, de crisi. N’hi ha la de la pubertat, que ja he passat amb més o menys glòria, i l’acadèmica posterior quan no saps quina carrera et disgusta menys. Ara, afronte el final d’una etapa, la universitària, en la qual, un cop finalitze, m’hi veuré abocat al penya-segat de la vida laboral. Fins que no arribes a quart no t’adones de la seguretat de tenir uns anys més d’estudis, que aporten, sense voler, una estabilitat emocional que comence a perdre.

Tolstoi, a Confessió, renega de la seua glòria i de la seua riquesa, doncs és una persona que se sent buida. He llegit molt sobre la buidor existencial, algunes una mica forçades per tal de crear un mite que fes destacar l’autor, però l’escriptor rus se’ns presenta com una persona balmada. Jo, però, no puc renegar ni de riquesa ni de glòria, primerament perquè no soc ric, i seguidament perquè l’únic lloc en el qual em coneixen és a casa meua. Tolstoi té un suro emocional que no li permet esbrinar què no el deixa gaudir si ho té tot. Les riqueses materials i espirituals no l’omplen, tot esdevé frívol, i el resultat és una falsedat que fa que s’odie a ell mateix.

Ho pense i, això crec, el que ell experimenta és quelcom que tothom ha passat o passarà. Poca gent gaudeix del seu dia a dia com toca. Som uns privilegiats, almenys jo ho soc, i els meus problemes són tan insubstancials que fan gràcia. Aquest suro emocional explicat per Tolstoi avui dia també el visc jo, amb una angoixa desmesurada en certs moments que em crea un bloqueig que tracte d’esborrar amb aquest dietari.

Escriure és la forma que jo he trobat de defugir d’un futur imminent que deteste. No deixe de pensar en què faré el curs vinent. Si València o Barcelona, si educació o edició, si A o B, tot plegat, no deixe de pensar en què serà de mi. A més, partisc de la seguretat que, trie el que trie, no podré treure’m del cap com hauria sigut si hagués optat per un altre camí, fet que em fa d’àncora i que no em permet avançar a gust. Pensant-ho bé, crec que és la primera decisió que rumie tant. Fins ara, estava clar que era una persona de lletres, i que un cop acabat el batxillerat, triaria filologia. Ara, però, malgrat que les opcions siguen menors –si atenem a totes les carreres d’humanitats que podria haver escollit– totes em semblen igual de vàlides i, el que és pitjor, crec que puc encaixar en totes elles.

És trist de veure com el jovent té por a la tria, por a l’errada, quan aquesta, ens agrade o no, és l’únic camí per aprendre avui dia. Vivim amb la tensió rere l’orella de quedar-nos enrere, de no trobar lloc en aquesta elit d’exigència en què un any per pensar és un any perdut. De no poder afluixar, d’haver de seguir un camí predeterminat com és ESO-Batxillerat-Universitat, i tot el que s’allunye del cànon és vist amb indiferència. Pensant-ho bé, la competitivitat ens està fent pols, fent que els joves, que no hauríem de tenir cap problema més enllà d’insubstancials, visquem angoixats per no ser el que el sistema espera de nosaltres.

Són les tres de la matinada i pense que Tolstoi tenia els problemes de, malgrat tenir diners i fama, no se sentia ple com a persona. Nosaltres, però, cerquem aquests diners –i en menor mesura la fama. Els ofecs canvien amb el temps, però el que mai canvia és que anhelem allò que no tenim. Dormiré, i demà serà un altre dia.