Vint-i-sis d'abril

Faig una assignatura a la carrera sobre literatura per a infants i joves. La professora aposta, sempre que l’electrònica de la universitat li ho permet, per fer les classes amb suport informàtic, molt amenes, sense apunts i, fet i fet, modernes. Modernes no en el sentit d’un temari per descobrir, però sí des del punt pedagògic. No són, o almenys no tenim aquesta sensació, classes magistrals en què ella parla i tu fas que sí amb el cap mentre penses què dinaràs avui o si juga, o no, el teu equip a la nit. De tot el temari, sense intenció de desprestigiar-ho, em quede amb una frase que va dir a l’inici del curs i que cite de memòria: «si venem la literatura exclusivament com a diversió, estem perduts».

En un primer moment em va sobtar. Certament, sempre havia percebut la literatura com a diversió, com a passatemps, un bon substitut d’altres distraccions com ara la televisió o les videoconsoles. Ella, però, anava en una línia totalment adversa, dient que, si plantegem l’àmbit lector com a esbarjo, hom ho pot comparar amb la televisió, i fracassarem. Mai ho havia vist així, però vaig rumiar-ho durant la resta de la classe mentre especulava altres formes de plantejar la lectura. Va acabar la classe i jo seguia amb aquest run-run, i vaig arribar a la conclusió que tenia raó. Que un infant (o jove) sempre es divertirà més amb els films de Harry Potter que amb aquella rajola de set-centes pàgines que suposa les Relíquies de la Mort, part I. No ho farà perquè, malgrat que la narració siga una obra mestra (tampoc no és el cas, però bé, ja m’enteneu) la televisió juga amb un factor que són els efectes. Hom pot somniar, tancar els ulls i imaginar-se un drac obrint la boca i trencant la vareta del mag orfe, però un cop veja la pel·lícula sempre superarà les expectatives. Per això, tot i que una pel·lícula done els detalls del 60% del llibre (estadística totalment inventada) els infants prefereixen seure, pitjar el botó de reproduir i no esforçar-se més. Ben vist, és lògic.

Avui he anat a la Fira del Llibre de València i m’ha sorprés trobar-m’hi prou gent. No n’eren rius, tampoc. Vinc de Sant Jordi i el contrast és brutal però així i tot és una fira prou llarga que a poc a poc enganxa la gent. A més, enguany coincideix amb la fira del vi, a 10 minuts, fet que et permet de veure alguns nassos roigs i unes passes poc fermes fullejant llibres. Si l’alcohol ha fet l’efecte, potser en compren algun. Fins i tot en català. Hi havia moltes casetes, i m’ha sorprés les de literatura infantil i juvenil. Sempre amb colors més vius, rètols més grans i il·lustracions més cridaneres que la resta. M’hi he acostat, per a tafanejar, i he vist com la gran majoria pecava de creure que els seus lectors són menys intel·ligents del que en realitat ho són. Llibres per a majors de 10 anys que semblaven de tres, temes repetitius i tot ben mastegat, lletra gegantesca (independentment de l’edat) i fins i tot complements de lectura per a majors de 8 anys com el d’un laberint del qual un ratolí havia d’eixir, digne de mantells de paper d’una gasolinera de menú de set euros i retolador roig sense tinta.

Molts cops (sempre) és més fàcil fer la crítica que l’autocrítica. I sí, la televisió, com deia la meua mestra, és una bèstia amb qui no podem competir perquè perdrem, però l’èxit passa perquè, quan un infant o jove haja de llegir (bé siga a l’escola bé siga a casa), tinga quelcom atractiu que el faça, com a mínim, oblidar-se d’altres camins. Aquesta idiotització de la lectura infantil i juvenil és una llosa que hem de deixar enrere, i els productors solament han de pensar una cosa, i és si ells, vivint a un món com l’actual, perdrien el temps veient si el ratolí aconsegueix el formatge o anirien a desmembrar cadàvers que expulsen sang amb el darrer videojoc del mercat.