Cinc de novembre 

El tedi de les classes de màster fa que sovint em pose existencialista, més a prop de Heidegger que no pas Kierkegaard o Sartre. Molt lluny Gabriel Marcel. Em pregunte què coi hi faig mentre el professor assegura que reconeix perfectament qui assenteix amb el cap i en copsa les idees i qui no ho fa. Si encerta el pinyol, no trigarà gaire a descobrir que soc dels segons, i que els meus alts i baixos assertius resten lluny de la comoditat.

L’Àngels em cita per prendre una copa de vi. Faig tard perquè la classe s’allarga en excés i m’escriu que vinga a camades, que l’indret s’omple de pressa. Ens trobem al Restaurant Plaça del Vi 7 a Girona, del qual me n’ha parlat amb insistència. Abans d’entrar-hi la veig a través d’un mirall perfectament netejat. És un lloc que traspua classe, ideal per a aquella classe social tan nostrada que vol aparentar riquesa sense tenir-ne gaire. Veig l’Àngels rere una pila de llibres en francès i en italià, amb els auriculars posats, la copa inevitablement buida i envoltada de persones que no sap qui són. S’hi troba còmoda. Pense en L’erosió del meu amic i valencià Antoni Martí Monterde, en què demostra una melangiosa enyorança de la figura de l’escriptor que escriu en un Café. En majúscula, sí: contra l’acadèmia, en honor de Ramón Gómez de la Serna, per tal d’evitar ofegar-nos en un líquid negre en entrar en un cafè. 

Ens uneix que ella és valenciana i la nostra passió per la literatura. Gairebé mai he llegit res del que m’explica, així que, com si fos una extensió de classe anterior, faig que sí amb l’única diferència de canviar l’ampolla d’aigua per la copa de vi. Demana un vi en concret. No n’hi ha. En demana un altre: tampoc. A la tercera n’encertem amb un Vi Otium rosso del 2009 que em sembla força fruiter per al meu gust, més aviat sedós i molt lleuger. L’Àngels parla amb el cambrer mentre jo mire la colla que tenim al costat que sembla venir a un lloc de vins i tapes a fer un te roig amb llimona. Les taules són d’aquelles modernes sense límit, els uns al costat dels altres, privant-nos d’una mínima separació entre diferents grups. Els aficionats al te, encamisats per a l’ocasió, afirmen a l’explicació que fa el cambrer del nostre vi mentre barreja terminologia en francès i català.

Quan torne a la conversa l’Àngels raona sobre el color del vi amb el cambrer i, convençuda, no s’està d’afirmar que les ampolles d’aquest vi han sortit molt clares, fet que evidencia que no és la primera que se’n beu. Ell fa una desplegada explicació, que si és molt bo, que ens agradarà, i que el motiu de la claror del vi és perquè agafen el raïm abans d’hora i això li treu intensitat al color. Em gire i veig que els dos homes del costat segueixen fent que sí amb el cap, i parlen entre ells sobre aquesta primerenca manera de collir el raïm, molt comuna, semblen dir. La resta del grup els mira absorts davant la seua profunditat enològica. 

El motiu, pel que jo sé, no és pas aquest, però els restaurants especialitzats en vi són un bon lloc perquè la gent que no en sap un borrall se les done de mestretites, i on els cambrers –com passa amb els guies en visites per museus i d’altres llocs culturals– aprofiten per a improvisar si s’avorreixen de dir-ne la veritat. El color del vi depén, fonamentalment, de la varietat de raïm, ja que n’és la pell la que ens hi aporta la tonalitat. En general, el vi blanc prové de raïms verds o blancs; el rosat se n’obté de la maceració, a curt termini, del most amb la pell del raïm negre; i un vi negre s’obté en macerar més hores el most amb la pell del raïm negre fins que n’aconsegueixes el color desitjat. Un cop, a París, vaig tastar els blanc de noirs, que en són l’excepció per ser vins blancs obtinguts de raïm negre sense maceració del most i la pell. Veritablement excepcional.

El millor de tot, a banda del retrobament amb l’Àngels, és que me n’assabente que l’esmentat Martí Monterde ha guanyat un nou premi literari a València. Li escric, i molt afectuós, em diu que ja ho celebrarem com cal, que vol dir que convidarà ell. Mentre això ocorre, passe per una botiga de queviures, compre una cervesa i m’estire al sofà amb les cames obertes sense que ningú em diga l’origen de la Heineken, ni la quantitat de graus que conté, ni de quina manera la descoberta de Gerard Adriaan Heineken l’any 1864 ha acabat al pakistanès de sota de casa, qui em regala un plàtan perquè l’haurà de tirar si no el ven avui mateix.