Vint-i-dos de novembre

La Sala Gran de la Facultat de Filosofia de la UB s’ha quedat lil·liputenca per a la gentada que ha vingut a escoltar la xarrada Cartografies de la vulnerabilitat en el pensament femení contemporani. Les facultats de filosofia del país –i supose que d’arreu– tenen quelcom de peculiar. Hi ha un què especial, una llibertat i una anarquia representada, en aquest cas, per les nombroses pintades a les parets interiors del centre. Això, pense, en qualsevol altre indret seria netejat el mateix dia. Aquí, però, el lliure albir mental que aporten els pensaments filosòfics teòrics acompanyen aquesta atmosfera artística, representada amb un “Machete al machote” lila que regalima just a sota dels suros amb informació dels actes.

Escric aquestes ratlles perquè estic ensopit en la cadira de la ponència. La veu de la primera conferenciant em produeix un esplín soporífer que m’ha fet desconnectar des que ha dit “se’m sent?” i ningú no s’ha atrevit a dir que no gaire. És un to de veu planer, invariable, desganat, com el so d’una ambulància que, un cop els dos primers ni-no normalitzes i ja no escoltes. En diagonal observe gent amb el mòbil, una que es pinta les ungles, un altre les converse, i un home que llegeix. Al cantó hi ha un piano i fotos de gent important, la majoria dels quals em són tan desconeguts com l’instrument. Veig Aristòtil, Kant i Descartes i, mentre la ponent continua entotsolada en avorrir com més gent millor, rememore les classes de filosofia de l’institut. És curiós, perquè tots tres pensadors tenien un concepte semblant d’allò que era la llibertat: poder triar sense coacció.

Rellegint l’altre dia El ser y la nada (1999, Edicions 62) veig com Sartre va més enllà de la frase que avui dia dona lloc a la definició de “llibertat” del diccionari. El seu existencialisme exacerbat el condueix a dir que “l’home està condemnat a ser lliure”, és a dir, que la llibertat és quelcom inherent a la condició humana i que, per aquesta raó, l’home –l’ésser humà, vaja– és absolut responsable de l’ús que en faça. Quan la vaig llegir em va semblar contradictòria i ara em torna al cap mentre veig que la conferenciant ha fet una pregunta que ella ha contestat.

En una mateixa frase sobta trobar “condemnat” i “lliure” sense que siga una oposició. La llibertat és obrar de manera lliure. La condemna evoca garjola, dins de la qual Sartre troba la voluntat de l’home. L’existencialisme sartrià no balla amb el de Kierkegaard o Karl Jaspers, que creuen en un ésser superior. En conseqüència, solament existim nosaltres i les nostres tries, és a dir, “Jo soc jo i la meua circumstància” que diria Ortega i Gasset. Fet i fet, l’existència espontània de l’home queda lligada al gruix de les seues accions vitals.

Em sol passar que, quan llegisc un filòsof crec que té raó, però que en llegir la postura contrària també hi trobe el sentit. És el resultat d’una manca absoluta de capacitat crítica filosòfica. L’única persona que m’ha fet dir “no, això no és així” des del principi és Marx, qui trobava la llibertat en el treball. Marx aconsegueix detractors de gent que no el llegeix, i això té per a mi un cert mèrit. Vist en perspectiva, que penque ell.

És el primer cop que veig que ningú aplaudeix quan algú acaba de parlar. Canvi de conferenciant. La veu que ara sona em torna a la sala com quan el mòbil et cau a la cara. Com fa Marx, també ha tingut el mèrit de posar a molta gent d’acord, en aquest cas, en contra.

Cinc de novembre 

El tedi de les classes de màster fa que sovint em pose existencialista, més a prop de Heidegger que no pas Kierkegaard o Sartre. Molt lluny Gabriel Marcel. Em pregunte què coi hi faig mentre el professor assegura que reconeix perfectament qui assenteix amb el cap i en copsa les idees i qui no ho fa. Si encerta el pinyol, no trigarà gaire a descobrir que soc dels segons, i que els meus alts i baixos assertius resten lluny de la comoditat.

L’Àngels em cita per prendre una copa de vi. Faig tard perquè la classe s’allarga en excés i m’escriu que vinga a camades, que l’indret s’omple de pressa. Ens trobem al Restaurant Plaça del Vi 7 a Girona, del qual me n’ha parlat amb insistència. Abans d’entrar-hi la veig a través d’un mirall perfectament netejat. És un lloc que traspua classe, ideal per a aquella classe social tan nostrada que vol aparentar riquesa sense tenir-ne gaire. Veig l’Àngels rere una pila de llibres en francès i en italià, amb els auriculars posats, la copa inevitablement buida i envoltada de persones que no sap qui són. S’hi troba còmoda. Pense en L’erosió del meu amic i valencià Antoni Martí Monterde, en què demostra una melangiosa enyorança de la figura de l’escriptor que escriu en un Café. En majúscula, sí: contra l’acadèmia, en honor de Ramón Gómez de la Serna, per tal d’evitar ofegar-nos en un líquid negre en entrar en un cafè. 

Ens uneix que ella és valenciana i la nostra passió per la literatura. Gairebé mai he llegit res del que m’explica, així que, com si fos una extensió de classe anterior, faig que sí amb l’única diferència de canviar l’ampolla d’aigua per la copa de vi. Demana un vi en concret. No n’hi ha. En demana un altre: tampoc. A la tercera n’encertem amb un Vi Otium rosso del 2009 que em sembla força fruiter per al meu gust, més aviat sedós i molt lleuger. L’Àngels parla amb el cambrer mentre jo mire la colla que tenim al costat que sembla venir a un lloc de vins i tapes a fer un te roig amb llimona. Les taules són d’aquelles modernes sense límit, els uns al costat dels altres, privant-nos d’una mínima separació entre diferents grups. Els aficionats al te, encamisats per a l’ocasió, afirmen a l’explicació que fa el cambrer del nostre vi mentre barreja terminologia en francès i català.

Quan torne a la conversa l’Àngels raona sobre el color del vi amb el cambrer i, convençuda, no s’està d’afirmar que les ampolles d’aquest vi han sortit molt clares, fet que evidencia que no és la primera que se’n beu. Ell fa una desplegada explicació, que si és molt bo, que ens agradarà, i que el motiu de la claror del vi és perquè agafen el raïm abans d’hora i això li treu intensitat al color. Em gire i veig que els dos homes del costat segueixen fent que sí amb el cap, i parlen entre ells sobre aquesta primerenca manera de collir el raïm, molt comuna, semblen dir. La resta del grup els mira absorts davant la seua profunditat enològica. 

El motiu, pel que jo sé, no és pas aquest, però els restaurants especialitzats en vi són un bon lloc perquè la gent que no en sap un borrall se les done de mestretites, i on els cambrers –com passa amb els guies en visites per museus i d’altres llocs culturals– aprofiten per a improvisar si s’avorreixen de dir-ne la veritat. El color del vi depén, fonamentalment, de la varietat de raïm, ja que n’és la pell la que ens hi aporta la tonalitat. En general, el vi blanc prové de raïms verds o blancs; el rosat se n’obté de la maceració, a curt termini, del most amb la pell del raïm negre; i un vi negre s’obté en macerar més hores el most amb la pell del raïm negre fins que n’aconsegueixes el color desitjat. Un cop, a París, vaig tastar els blanc de noirs, que en són l’excepció per ser vins blancs obtinguts de raïm negre sense maceració del most i la pell. Veritablement excepcional.

El millor de tot, a banda del retrobament amb l’Àngels, és que me n’assabente que l’esmentat Martí Monterde ha guanyat un nou premi literari a València. Li escric, i molt afectuós, em diu que ja ho celebrarem com cal, que vol dir que convidarà ell. Mentre això ocorre, passe per una botiga de queviures, compre una cervesa i m’estire al sofà amb les cames obertes sense que ningú em diga l’origen de la Heineken, ni la quantitat de graus que conté, ni de quina manera la descoberta de Gerard Adriaan Heineken l’any 1864 ha acabat al pakistanès de sota de casa, qui em regala un plàtan perquè l’haurà de tirar si no el ven avui mateix.

Dos de novembre

La veig caminant fins a mi amb un somriure que m’enarta. Tot just baixa d’un d’aquells trens que semblen haver nascut vells. Des que la conec, abans de cada abraçada sempre em diu que vaig molt fresc, que aquests valencians, que què coi tenim al cos. Em captiva la seva disposició per venir a veure’m a Girona. Des que hi visc, he percebut que el barceloní comú és un ésser humà que tendeix a creure que la distància entre Girona i Barcelona és sempre menor que entre Barcelona i Girona.

Esmorzem al forn de pa que li agrada i la conversa queda tallada quan ambdós mirem el taulell dels croissants. Gastronòmicament som nit i dia, i jo no hi crec en coses que ella considera dignes, com el cafè amb llet i sucre. Quan li vull demanar si em permet un mos petitó del seu donut ja només veig el tovalló de paper que l’embolicava. Té restes de sucre a la comissura del llavi que li aporten un excels atractiu per a un golafre com jo.

Arribem d’hora a Correus, cosa nova per ella. És d’aquelles persones que viuen amb un nul sentiment de la puntualitat i, orgullosa amb un somriure entremaliat, em diu que prefereix fer una micona tard sempre. En Joan, encamisat com sempre, ja hi és, amb el cotxe impecablement net. Anem fins a Calella de Palafrugell petant la xarrada sobre política. Ningú hi està d’acord en res i cadascú representa, des de l’independentisme, una opció política. L’única cosa que ens uneix, però, és l’aversió i l’antipatia per la figura d’en Gabriel Rufián. Penso que el país pot anar-hi endavant si ens aixopluguem sota aquest paraigua.

Arribem una hora abans als jardins de Cap Roig per fer una ruta Pla. Ella no l’ha llegit, ell molt poc, i jo faig de pesat venedor d’enciclopèdies de la seva figura. Comprem els tiquets i passem el torn per sobre, fent un esforç que deixa en evidència la nostra pèssima forma física. Els jardins són d’una majestuositat esplendorosa i, si vas quan toca, et pots estar d’esquivar turistes que criden quan parlen.

Amb uns minuts de retard comença la ruta, guiats per una veu monòtona que, per ventura, queda trencada per un actor que llegeix fragments de l’OC de Josep Pla amb una veu puixant. Quan parla la guia em distrec amb una facilitat esbalaïdora. Les flors, els colors i les pedres de color òxid que ens envolten em semblen bellíssimes. El matrimoni Webster-Woedobsky és un dels fets de major rellevància d’aquest paratge empordanès. L’embullada combinació entre el bon gust geomètric, el respecte pels materials constructius del país i els diners queda ben palesa als jardins. El fons verdosenc fa un contrast delitós amb el blau cristal·lí de la mar que una parella ignora per fotografiar-se amb una planta que fa olor de Coca·cola.

Acabem la ruta, famolencs, i hi posem remei. Entre a l’únic lloc que no té una paella amb pèsols recomanada com a especialitat de la casa. El maltractament que fan a Catalunya d’un plat tan nostrat i senzill em provoca maldecaps i certa ira. Dinem a deu metres de la sorra mentre el sol ens daura les galtes. No sabem com tornar a Palafrugell i ella, amb un somriure sorprenent, m’accepta d’anar a peu els sis quilòmetres que ens separen de l’estació d’autobusos. Tot el que he calculat per a fer el cap de setmana m’ix malament, però els girs de plans la fan tan feliç que me n’oblide. En fila d’un, com si fórem ànecs, caminem per la cuneta mentre els cotxes ens acaronen la pell amb el vent que deixen en passar. Sovint riu perquè sí i pense en què pensarà.

Al bus puc sentir el seu cansament quan recolza suau el seu cap a la meva espatlla mentre parlem de tot. Té una capacitat sorprenent per treure qüestions que ens fan enraonar hores i hores. Converses que comencen amb el “Bon dia” i que, en donar-li una manta ben grossa perquè no passe fred, acaben ben entrada la negra nit.

Vint-i-u de setembre

El motor de l’autobús calla. Els esmorteïdors esbufeguen fins que la porta s’obre amb els vuit supervivents que hem fet el trajecte llarg entre Girona i Olot. Per la finestra veig en Jan que ja prepara un somriure sorneguer per amollar-nos que no era aquest bus. Llueix unes xancletes de turista, uns pantalons curts i una cervesa glaçada a la mà que li permet no perdre l’equilibri. És alt, d’esquena folgada, i de cabells llisos, rossos i simètrics, solament trencats per un remolí ben plantat a cada extrem que l’obliga a mantenir el serrell rere les orelles amb un gest que repeteix per segons. S’alegra de veure’ns allà.

Carreguem les maletes al cotxe. Venim a l’Alta Garrotxa a desconnectar al Mas Pagès, a Camprodon. L’indret mil·lenari que m’envolta durant tres dies és d’una bellesa majestuosa. En Jan baixa del cotxe amb la quotidianitat de qui viu allà. Nosaltres, però, romanem en silenci sense molestar les muntanyes, tot valorant la ventura de poder ser-hi amb un home que farà de perfecte amfitrió.

En Jan és historiador de l’art, de basta cultura i de millor conversa, definit a si mateix com un «lletraferit». Li conteste que aquest mot era, primerament, pejoratiu. Li és igual. Els llibres fereixen i li han canviat la vida. És un apassionat cruspidor d’obres filosòfiques i tot li fa pensar.  En boca seua la paraula «tarannà» cobra una musicalitat diferent. Diu molt aquest mot perquè «natura», «caràcter» o «índole» semblen quedar exigus de contingut per a tot el que ell vol expressar. És un enamorat de la natura.

Diu que s’ha engreixat. Li dic que sí. És lògic. Hem comprat nombrosos peus de porc, costellams, llonganisses, i un reguitzell de viandes que s’encarrega de fer a la brasa mentre somriu. Gras o no, en Jan demostra ser un amfitrió excels, amatent, d’un tracte afable acompanyat per un «només faltaria» rere de cada oferiment voluptuós. Té una conversa agradabilíssima amb la virtut de començar les oracions amb un “no en sé molt” contrastat per un “però” i allargat fins a fer veritables càtedres. Sap conferenciar però no perora, i emmudeix quan pensa que cal reflexionar-hi. Guardar silenci és de les coses que més valore d’ell. Saber parlar és un dels actes que ens separa dels animals, i molts tendeixen a voler demostrar una diferenciació exagerada.

Com a tot jove de cabells rossos, llargs i llisos, en Jan sap tocar la guitarra. Les persones que saben de guitarra –i darrerament d’ukelele– són les úniques que insisteixen a demostrar el seu domini musical. Mai veureu, en mig d’un dinar o d’una festa, algú que treu un fagot per ambientar. Amb elles, però, la cosa canvia. Quan et conviden a casa d’una persona destra amb la pua saps que, sense saber ben-bé com, hi haurà una guitarra estenallada al sofà. Un parell d’acords més tard, Bob Dylan inunda cada racó del mas, interpretat amb un anglès que Jan que en boca d’un home de la Garrotxa encara m’encisa més.

Dinem arròs de muntanya. Només començar en Jan ja s’hi excusa per x o per y i comencem una lluita d’egos culinaris sobre l’arròs que no pot guanyar perquè jugue amb l’avantatge d’haver tastat l’arròs de muntanya –tot i que li dic que no– i ell amb l’àncora de no haver-ne tastat cap de valencià. Pobret. Ens explica el procès i atenem amb cura els passos a seguir. Hi ha moments delicats, la ceba cal daurar-la però no en excés, el tempo ha de ser precís, a la cuina cal ser-hi, i mentre l’arròs fa xup-xup, en Jan treu la guitarra acompanyada del crepitar del foc i li canta a la cassola. Nosaltres fem l’arròs d’una altra forma, i raonem sobre com cal fer-ne un de bo sense que cap dels dos cedisca el més mínim. N’hi ha dues formes ben diferenciades a aquella cuina antiga que ens acull. Els valencians no fem servir ceba perquè mata el gust, i com confiem en nosaltres, tampoc no tenim la necessitat de cantar-li a la cassola.

El plat, però, exquisit.

Dotze de juliol

He baixat a comprar al forn de pa de sota casa mentre els pares encara dormien. Roncaven, i ho feien de manera sincronitzada i acordada. Mentre les inspiracions de l’un provocaven els seus roncs, l’altre, amb la mateixa cadència i sense perdre el tempo, aspirava tot deixant eixir un fil potent d’aire per la boca. Semblaven un perfecte equip anglès de rem universitari. 

En arribar al forn de pa he vist un pare amb el seu fill, adolescent. Mentre el pare li parlava ell encara conservava l’auricular contrari a la seua posició, com volent abstreure’s. L’home preguntava, que com havia anat la setmana, que si hi havia novetats a casa, que què tal la mare, fet que m’ha fet pensar que aquest moment de comprar el pa podria ser dels pocs que compartien junts. El fill, monosil·làbic, es treia l’auricular per contestar i, un cop etzibat el «sí», «no», «bé» o «mal» pertinent, el tornava a deixar reposar a la seua orella mentre el pare feia ganyotes de marriment. El fill, al final, li ha retret que el deixés jugar amb el mòbil, que el distreia, i el pare ha mirat la fornera, també present, i ha volgut posar un mig-somriure frustrat per la impossibilitat d’aixecar més les comissures dels llavis.

Quan jo vaig nàixer el meu pare va començar a ser transportista internacional –camioner–. El veia poc per casa, molt poc. De fet, el dia a dia era sense ell. Quan el telèfon sonava volia dir que havia de vestir-se, agafar les claus del camió i anar a Florència, Bèlgica, Alemanya, o a qualsevol indret del mapa. Amb nosaltres passava dos dies a tot estirar entre viatge i viatge. Venia amb un feix de bitllets que ens permetria de viure a un ritme elevat, sense preocupacions. Apartament ací, cotxe allà, Punta Cana a l’estiu, i de portes enfora tot era preciós, car això era el que veia la gent. La família, però, de portes endins era ben diferent. Una dona –la mare– que s’havia casat amb algú a qui veia pocs dies al mes. Uns fills, nosaltres, que no sabíem què era sopar els quatre mai. I un pare, el més perjudicat, que havia de passar tot el mes a soles, en una cabina estreta perquè a nosaltres no ens faltés mai de res.

Mentre el fill del forn de pa negava poder passar unes hores amb el seu pare, ni que siga per comprar, nosaltres, de nit, havíem d’abrigar-nos molt per deixar el cotxe en algun lloc i anar a peu fins a qualsevol punt d’una carretera per poder veure passar el meu pare amb el camió. Recorde les dues bufandes, els guants i les orelleres que ens abrigaven, i fer quilòmetres amb el nerviosisme de qui sap que el té a prop. I el saludàvem, des de la cuneta, i ell ens feia les llums i tocava el clàxon. Aquesta triple picada de clàxon era, sovint, l’únic contacte que podia mantenir amb el pare. I tornàvem a casa, contents, perquè l’havíem vist somriure per veure’ns allà. I ell, amb els ulls plorosos, deixant caure el peu sobre l’accelerador pel desig de voler ser al sofà de casa aquella mateixa nit. 

El meu pare va preferir estar amb nosaltres que guanyar molts diners. Ara treballa a l’Albufera, fa més hores que ningú –perquè així és ell– però dorm a casa cada dia, fet que no es paga amb res. Ahir li vaig escriure a un amic, a les 23.15 que deixava el mòbil, que anava a sopar. Em va dir que si no era una mica tard, i li vaig dir que era quan el pare havia arribat. Em va respondre que si l’esperàvem per sopar cada dia, i li vaig dir que clar que ho fem, que era natural.  

He pagat tres barres de pa i una bossa de croissants mentre pensava que qui no està acostumat a l’absència no sap la sort de tenir-lo al costat. I he tornat a veure aquella família que a la matinada saludava amb la mà a un camioner que ens feia les llums.

Dotze de maig

Una companya em demana si puc penjar al meu blog el meu discurs de graduació que, pel que sembla, no va ser tan dolent com jo m’esperava. Soc un manat, jo:

«Quan vas dir que sí, que vinga, que tu parlaries en aquesta graduació, va ser un dia d’aquells en el qual veus les coses tan llunyanes que dius mira, ja se n’oblidaran, i no ho penses massa fins que ahir algú et pregunta que què diràs, i tu respons que quan, i et diuen que home!, quan va a ser!, demà a la graduació, i tu penses: merda. El discurs. I ho escrius, per dir alguna data aleatòria, el matí d’abans. A més tu, valent, no et vas oferir a parlar sobre els professors fent una burla de cadascun i prou, sinó que vas pensar que seria millor parlar sobre com va ser la teua arribada a la universitat, sense comptar amb el fet que la teua memòria no dona per a tant i que ja no recordes ni el que vas sopar ahir. I clar, començaren alguns problemes. Així que tu, com a orador frustrat, has anat preguntant subtilment als teus companys com va ser la seua arribada a la Universitat perquè reconeixes que, a primer de carrera, no sabies ni de l’existència dels qui ara són el teu grup d’amics.

Així que amb l’aplicació de Notes de l’iPhone (perquè eres un ridícul) has anat agafant idees d’ací i d’allà i tractes de fer-ne un refregit per a eixir del pas, però el matí d’abans de la graduació veus que no funciona la cosa, perquè la gent de la teua classe encara és més rara que tu, i tens opinions totalment contraposades que no et serveixen absolutament de res. Les passes a l’ordinador (ara ja eres menys ridícul) i veus com algú et va dir un dia que primer va ser un dels millors cursos de la seua vida. I mentre ho escrius, el Word, que és molt savi, et marca tota la frase en roig perquè ell sap que les oracions “primer de carrera de filologia catalana” i “millor curs de la meua vida” no poden anar mai de la vida juntes, com passa amb les preposicions. I ho esborres tot, i de nou el Word en blanc.

Jo quan vaig entrar a la carrera vaig flipar literalment. No sé si vosaltres ho recordeu de la mateixa manera que jo, però el mot que millor ho defineix és que això era una autèntica FAUNA. No en el sentit cuqui d’animalets i peixos jugant en harmonia amb un flautista de fons, sinó amb la definició que m’he inventat de “conjunt de persones molt diverses que no saben què coi fan en una mateixa aula”. Recorde, a tall d’anècdota, que el primer dia, una persona, com que jo portava camisa, em va dir que “no pintava en filologia catalana”. Al principi em va semblar molt bé, si hagués volgut pintar (o dibuixar) m’hauria matriculat a magisteri, però després va continuar i em va dir que era per la meua forma de vestir, massa pijo. Ja podeu imaginar quina va ser la meua reacció. Arribes el primer dia, nerviós, sense amics, a un lloc amb 75 persones i et diuen això, no vaig tardar gaire a posar-me a plor… nah, em va donar totalment igual, ja em coneixeu i ara ho recorde com una anècdota de la qual em ric molt.

Els primers anys de carrera, i disculpeu-me per la paraula: són una hòstia continua. Encara no t’has alçat d’una i pam, ja te n’han donada una altra, que per cert, és de les poques coses que la Universitat dona de forma gratuïta. Per a mi la filologia és el conjunt de: gramàtica, fonètica, sintaxi, literatura (i alguna cosa més), i quan entres te n’adones com no saps ni de gramàtica, ni de sintaxi, ni de literatura, ni de les coses que em deixe pel camí. N’érem 75 criatures innocents i n’hem quedat 19, i tothom ja sap el perquè.
Quan entrem a la universitat tots som els típics que ens agrada llegir, i que dins dels nostres cercles d’amics del poble som els lletraferits. Això Carme Gregori ho soluciona en els primers quinze minuts de la primera classe quan pregunta que qui llegeix, i tu, valent, aixeques la mà, i et diu que d’acord, però autors en català que no siguen Estellés, Fuster, Pedrolo, Rodoreda, Marçal i Monzó. I clar, vas abaixant el braç a poc a poc mentre apuges la vergonya perquè no eixes del cànon de sempre

Sobre llatí, si hi ha un tòpic que ha fet molt de mal, juntament amb el de “la carrera és més fàcil que batxiller perquè estudies el que vols” és el de “llatí de primer parteix de zero, no patiu”. Llatí parteix de zero si el teu pare és Ciceró i a casa parleu llatí, si no, complicada d’aprovar. La resta és tot mentida. Per culpa de llatí hauríem de guardar un minut de silenci en memòria de tots els caiguts, que no en són pocs.
Si Carme Gregori t’obria els ulls pel que fa a literatura, Miquel Nicolàs ho fa pel que fa a la llengua, i et demostra que no, crack, que tu no saps parlar, no saps ni de gramàtica ni molt menys de lèxic, i somnies acabar la carrera coneixent el 30% de les paraules que ell sap. Per als qui no esteu familiaritzats amb Miquel Nicolàs és un professor que per a dir “gintònic” diria “beuratge que barreja un aiguardent que s’obté per destil·lació i la beguda que comparteix nom amb la síl·laba sobre la qual recau l’accent” i que es refereix als “xinesos” com a “persones que no miren sinó que sospiten”.

Fora bromes, i ja em pose mig seriós que han vingut els meus pares i vull donar una bona imatge, tots hem compartit moments i professors ben diversos. Des d’un Vicent Escartí dient-nos que no teníem ni idea de redactar (i que, essent sincers, ara veig els treballs de primer i tenia més raó que un Déu) fins a la pobra Rosanna Cantavella ofegada per l’excés de perfum de vainilla d’algun depravat i covard que no va voler eixir i que li va provocar un atac sever d’asma, pobreta nostra. Per cert, espere que avui no us hàgeu perfumat tant com a classe, que sembla això el corredor de Consum i al final ens quedarem sense cap estudiosa d’Ausiàs March.

No tot són flors i violes, no ens enganyarem. Les graduacions no són com els soterrars on estàs obligat a parlar bé. A classe també hi han hagut baralles de tota mena, algunes més gracioses que altres, que han donat una mica de vida a una carrera prou feixuga, fent-la molt més divertida. Això no obstant, preferisc quedar-me amb els bons moments: aprovats inesperats en Gramàtica Històrica que els celebraves com si fora la Bonoloto , persones que a poc a poc has vist com han crescut filològicament, i alguns sopars que diria que fou inoblidable si no fos perquè ho he oblidat tot per alguna copeta de vi de més. I, ara en públic, us agraïsc que no hàgeu triat certes fotos ni vídeos d’aquelles nits, perquè si no avui mateix em podrien desheretar els meus pares. També m’agradaria fer esment d’algunes persones que ja no estan. A primer va començar a volar la gent cap a altres coses: periodisme, música, història, l’exèrcit (què voleu, ha d’haver-hi de tot als camins del senyor).

A segon també va marxar alguna persona molt important, d’aquelles que, o podrien no haver entrat (o no haver-se’n marxat) a la carrera perquè et van furtar algunes matrícules a primer, però així i tot, doncs anys després, encara la trobes a faltar a classe. Tampoc no podem recordar tothom perquè són més els qui se n’han anat que els qui ens graduem avui. Ells han triat marxar, i açò de la classe és com la família, són els amics que no es trien.

Ara que acabe d’escriure açò veig com mentre picava el discurs a l’ordinador no he deixat de somriure en cap moment pensant que, si he d’eixir, com diu Miquel Nicolàs, amb un paperet a la butxaca que em diga el que soc, repetiria totes les coses que he viscut en quatre anys: al paperet tornaria a dir que soc filòleg català i, sobretot, que ho he aconseguit envoltat de tots vosaltres»

Tres de maig

He tingut la sort d’assistir a una classe d’estudis literaris realitzada directament per un traductor arran d’una lectura que havíem de fer. Diarios de Kolimá, del periodista polonés Jacek Hugo-Barder, narra com aquest reporter un dia decideix recórrer els 2025 quilòmetres de l’Autopista de Kolimá, una de les zones més deshabitades del món marcades pel seu malastruc passat. A Kolimá va haver-hi més de cent seixanta camps de concentració en els quals, segons els càlculs, moriren més de trenta milions de persones, convertint-se així en un gegantesc gulag oblidat per la història europea. Per als lectors de Kapucisnki i/o Alexièvitx, aneu fent amb aquest títol que us agradarà. Per als que negueu els despropòsits de l’URSS i, ofuscats, penseu que són muntatges i que això era totalment necessari, llegiu-lo encara abans que els anteriors. Us adonareu que aneu malament i, potser, us mossega aquell cuc de l’autocrítica que sovint apareix quan tens la ment una mica oberta. 

Ernesto Rubio (aquest és el nom del traductor), viu a Polònia i ens contava, de forma informal i lleugera, com se les va empescar perquè l’editorial es fixés en ell com a traductor. L’home, volent fer-se de notar, va enviar un dossier de premsa dient: «EP! Soc tal i vull fer açò. Compreu-m’ho que soc bo». I uns editors grillats van pensar que, potser, publicar un periodista polonés gairebé desconegut a les Espanyes triomfaria. I no els hi va malament. Quatre edicions. Ben vist!

No valoraré la traducció d’Ernesto perquè, primerament no tinc l’original i, segonament, perquè no en tinc ni idea, ni de traducció ni de polonés ni de res en general. Hi ha molta gent que lloa les traduccions en català, tot dient que llisquen bé quan no entenen la llengua d’origen i bé, pot ser un text molt atractiu però que no seguisca l’original i, per tant, una traducció pèssima. L’Ernesto era un individu molt agradable, amb posat que traspuava un menfotisme exagerat, com si tant li fotés ser fent classe a universitaris com demanant el sisè vermut del matí. Un paio guai, tot plegat, que trenca amb el posat de professor de calcetins de colors, suèter de fa trenta anys marca Burberry i tendència precoç a creure’s per sobre de persones a qui treu trenta anys.  

Pel que deia l’editor, l’Ernesto és una màquina de la traducció, i quan ell conversejava tenia la seguretat de qui realment és bo en el seu treball. Això no obstant, quan parlava de la traducció ho feia afligit, com dient, què hi farem, jo amb açò no puc menjar tres cops al dia. Afegia, sòpit, que un company li va dir: «jo solament em puc permetre el luxe de traduir dos llibres a l’any». La gent en un primer moment no va entendre la frase, i la va atribuir a un traductor parsimoniós, de cisell fi. Ell, en veure que l’alumnat no ho copsava bé, ha explicat que volia dir que la majoria no poden viure de traduccions, i que el luxe era traduir una obra per plaer. I tothom amb les mans al cap.

La gent ha començat a preguntar per tarifes, preus, encàrrecs, i tot el relacionat amb els diners, i el llibre ha quedat en, si més no, un sisé pla. Per als qui ja som dins d’aquest món tan preuat però tan poc valorat no és una sorpresa. Hi ha un mèrit, però, i és que el mateix ésser humà que avui romania estupefacta a la cadira va dir-me que, si volia el llibre pirata, ella m’ho aconseguia. Que així m’estalviava els vint euros, «i te’n vas fora a sopar», va afegir-hi. Ara pense que, quan ella siga gran, si el món és com ella, no és que no podrà sopar fora, és que no podrà sopar.  

Vint-i-sis d'abril

Faig una assignatura a la carrera sobre literatura per a infants i joves. La professora aposta, sempre que l’electrònica de la universitat li ho permet, per fer les classes amb suport informàtic, molt amenes, sense apunts i, fet i fet, modernes. Modernes no en el sentit d’un temari per descobrir, però sí des del punt pedagògic. No són, o almenys no tenim aquesta sensació, classes magistrals en què ella parla i tu fas que sí amb el cap mentre penses què dinaràs avui o si juga, o no, el teu equip a la nit. De tot el temari, sense intenció de desprestigiar-ho, em quede amb una frase que va dir a l’inici del curs i que cite de memòria: «si venem la literatura exclusivament com a diversió, estem perduts».

En un primer moment em va sobtar. Certament, sempre havia percebut la literatura com a diversió, com a passatemps, un bon substitut d’altres distraccions com ara la televisió o les videoconsoles. Ella, però, anava en una línia totalment adversa, dient que, si plantegem l’àmbit lector com a esbarjo, hom ho pot comparar amb la televisió, i fracassarem. Mai ho havia vist així, però vaig rumiar-ho durant la resta de la classe mentre especulava altres formes de plantejar la lectura. Va acabar la classe i jo seguia amb aquest run-run, i vaig arribar a la conclusió que tenia raó. Que un infant (o jove) sempre es divertirà més amb els films de Harry Potter que amb aquella rajola de set-centes pàgines que suposa les Relíquies de la Mort, part I. No ho farà perquè, malgrat que la narració siga una obra mestra (tampoc no és el cas, però bé, ja m’enteneu) la televisió juga amb un factor que són els efectes. Hom pot somniar, tancar els ulls i imaginar-se un drac obrint la boca i trencant la vareta del mag orfe, però un cop veja la pel·lícula sempre superarà les expectatives. Per això, tot i que una pel·lícula done els detalls del 60% del llibre (estadística totalment inventada) els infants prefereixen seure, pitjar el botó de reproduir i no esforçar-se més. Ben vist, és lògic.

Avui he anat a la Fira del Llibre de València i m’ha sorprés trobar-m’hi prou gent. No n’eren rius, tampoc. Vinc de Sant Jordi i el contrast és brutal però així i tot és una fira prou llarga que a poc a poc enganxa la gent. A més, enguany coincideix amb la fira del vi, a 10 minuts, fet que et permet de veure alguns nassos roigs i unes passes poc fermes fullejant llibres. Si l’alcohol ha fet l’efecte, potser en compren algun. Fins i tot en català. Hi havia moltes casetes, i m’ha sorprés les de literatura infantil i juvenil. Sempre amb colors més vius, rètols més grans i il·lustracions més cridaneres que la resta. M’hi he acostat, per a tafanejar, i he vist com la gran majoria pecava de creure que els seus lectors són menys intel·ligents del que en realitat ho són. Llibres per a majors de 10 anys que semblaven de tres, temes repetitius i tot ben mastegat, lletra gegantesca (independentment de l’edat) i fins i tot complements de lectura per a majors de 8 anys com el d’un laberint del qual un ratolí havia d’eixir, digne de mantells de paper d’una gasolinera de menú de set euros i retolador roig sense tinta.

Molts cops (sempre) és més fàcil fer la crítica que l’autocrítica. I sí, la televisió, com deia la meua mestra, és una bèstia amb qui no podem competir perquè perdrem, però l’èxit passa perquè, quan un infant o jove haja de llegir (bé siga a l’escola bé siga a casa), tinga quelcom atractiu que el faça, com a mínim, oblidar-se d’altres camins. Aquesta idiotització de la lectura infantil i juvenil és una llosa que hem de deixar enrere, i els productors solament han de pensar una cosa, i és si ells, vivint a un món com l’actual, perdrien el temps veient si el ratolí aconsegueix el formatge o anirien a desmembrar cadàvers que expulsen sang amb el darrer videojoc del mercat.

Vint-i-tres d'abril

Ahir vaig arribar a Barcelona i escric açò al tren de tornada. Un viatge fugaç, fugisser, curt, però ple d’experiències. Vaig arribar cansat a l’estació de Sants de bon matí després de tres hores de viatge infernal en un Euromed que sembla no evolucionar al mateix ritme que la resta de la societat ferroviària. En posar-hi els peus vaig dinar, cosa lleugera, i en un tres i no res ja havia passat el gruix del dia i m’hi trobava a l’hotel Casa Fuster per assistir-hi a una festa. Un esdeveniment al soterrani d’un hotel que angoixava tothom. Ningú no era del tot còmode. El sostre, una mena de cova terrosa semblava baixar mil·límetre a mil·límetre amb la fi de no deixar-ne cap supervivent. Aquesta obsessió claustrofòbica no em va semblar tan malament si ho comparem amb el moment d’esmentar els premiats. Un reguitzell de gent ben diversa amb única cosa en comú: la cultura catalana els hi era indiferent. Van desfilar Loquillos i altres elements pintorescos, i quan creies que la cosa, entre el sostre i els sense-res-al-sostre no podia anar a pitjor, li lliuraren un premi al Víctor Amela, segons una presentadora, nerviosa i amb la gola seca, per la seua prosa. Com no va adjectivar (ben jugat!), els editors i jo que hi érem presents vàrem pensar que era per la seva prosa deficient, i que el guardó era una mena d’avís, un posa’t-hi les piles, nen! en forma d’ou de Pasqua. Va fer un discurs a l’alçada del premi, dient que el millor de la cultura catalana s’ha fet dins d’Espanya, i la gent ens miràvem tot esperant que algú fes servir la violència, i aleshores aplaudir.

Després d’un fart d’un pernil saborós, un formatge ben curat, amb oli per sobre, i unes quantes copes de vi per rentar el pap, anàrem disposats a colar-nos a la festa de La Vanguardia, que era més exclusiva, i això traspuava una mica més de morbo. Ho aconseguírem sense recórrer al meu pla de despenjar-nos pels conductes de ventilació, i aviat teníem una copa de vi i veiem desfilar escriptors, d’aquells que almenys saben escriure, com en Pàmies i en Serra. 

Avui, però, m’he despertat amb el xaf-xaf de les gotes contra la finestra de l’habitació. He obert el mòbil, un fum de missatges, i he entrat a Twitter on alguns usuaris, tot fent meteoròlegs de pedra picada, constataven això que tothom veu, que plou. El dia, com tot, era trist. Grisenc, cendrós i afligit, passaven els minuts i semblava, com un raig d’esperança, que el cel s’obria i que començava a ser per tothom. Aviat hem baixat al carrer, encara plovent, i hem vist els primers valents comprant llibres, i els hi hem seguit. Entre els que més il·lusió m’han fet han estat els dos volums de l’Obra Completa de Josep Pla, a cinc euros cadascú, i el darrer llibre de la jove promesa Xavier Mas, que cada cop més deixa de ser-ho i esdevé un escriptor a qui seguir. M’he tret les sabates, tancaré açò, i obriré el seu llibre. Veig, a aquella pàgina en blanc reservada per a les dedicatòries i per anotar el preu, que hi diu:

A l’Àlvaro, 

Que descobreixi els secrets de la vida lenta com si fossin certeses plenes de llum; que sàpigues custodiar-les en refugis íntims ple d’oxigen. 

Una abraçada

Xavier Mas Craviotto, Sant Jordi 2019.

Veig en aquesta dedicatòria més literatura que a tota l’obra del ruc que ahir rebia un guardó, i pense en com de mal està repartit el reconeixement només m’endinse a La mort és lenta i pense que, certament, una mort lenta és un tren de tres hores fins a València a les nou de la nit.

Dinou d'abril

Avui ha estat un dia desagradable. De treballs acadèmics que mai no acaben i de compromisos socials obligatoris. He enllestit la correcció d’un llibre que repetia sistemàticament les mateixes faltes d’ortografia per la nova accentuació diacrítica i que m’ha produït un estat de narcosi i de desfici del qual el constant xof-xof de les gotes esquitxades contra la finestra no m’ha ajudat gaire a eixir. Fa hores que plou. Una pluja fina, constant i tossuda. He eixit, amb el pare de bon matí, i ja ho feia, i la terra traspuava una olor ensucrada que és la seua forma de dir-nos gràcies. 

He passat una de les pitjors nits que recorde, amb una hora de son, mocs per soterrar una llúdria mitjana, i amb una febra amb forma de vaivé que no em deixava seguir la lectura. Un cop van passar les dues de la matinada, i ja sense massa per a fer a un llit individual que ja em va just, he engegat –i gairebé conclòs– la lectura de Fer-se totes les il·lusions possibles, de Josep Pla.

Ahir, mentre prenia un cafè a prop de la facultat, una amiga em va proposar d’anar a una llibreria i vaig acabar, com sempre, a la Fan Set, un petit miracle cultural en català que roman viu al Cap i Casal de València. No vaig mirar l’hora, però pel que vaig saber després, ja era l’hora de tancar. Supose que a la llibretera, la Núria Cadenes, li va rebentar la meua presència en eixe moment, però entre tantes ganes de marxar a casa va treure una mica de gust per recomanar-me el llibre que, encara febril, llegisc. Dubtava entre, segons m’han dit, el deliciós assaig titulat París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, del meu amic i trenòfil Antoni Martí Monterde, o l’exemplar que finalment tinc davant, però la Núria em va recitar una descripció Planiana de memòria, que ja he oblidat, i em va semblar molt interessant.

Em vaig refiar, al cap i a la fi, el seu Secundaris publicat enguany per Comanegra, així com tota la seua trajectòria literària, l’emparen el suficient per a refiar-m’hi. El seu darrer llibre, aquest que tot just cite, té un títol que s’ajusta a la perfecció amb el moment que vivim. Secundaris reflecteix justament això, la vida dels anònims, dels qui conformen un país però que no tenen veu, ni molt menys reconeixement. Sovint, de fet, ni una mort digna. La seua història em va colpir perquè amb els temes Barcelona i 1992 qualsevol altra persona que no fos la Núria hagués creat un trencaclosques amb un assassinat a les graderies d’uns Jocs Olímpics, barrejat amb corrupció esportiva, anabolitzants (pot ser) i unes carreres truncades contraposades a d’altres enlluernades amb una corona llorer fregant les orelles. Ella no. Ella s’empesca una nouvelle en què substitueix els grans noms de l’època per la Conxita, la Barcelona que lluïa esplendorosa pel Turó de la Peira, i l’edificació dels grans estadis per l’aluminosi de les cases dels barris baixos.

En eixir de la llibreria, la meua amiga em va dir que ella tenia encarregat a la seua llibreria el llibre Escrits de presó (Enciclopèdia) del conseller Joaquim Forn, i que era una llàstima –no recorde les seues paraules exactes– que existiren ara presos polítics a Catalunya. Jo me la vaig mirar amb sorpresa, amb desconfiança, i vaig deixar en l’aire un vague què hi farem mentre pensava que el títol, Secundaris, ara cobra molt més sentit. Perquè sembla que açò dels presos és cosa d’avui, que no ve d’abans, i gent ha descobert la repressió actual sense emmirallar-se en gent com Núria que, de les secundàries de la gent, és la meua principal.

Primer d'abril

Avui he passat una nit pèssima, d’aquelles que feia temps que no experimentava. Des dels exàmens, si no recorde malament, no em bellugava com anit. Desconec el perquè, soc feliç en termes generals, tinc una família que m’estima i, a falta de parella, tinc sempre algun llibre que em fa companyia i, sense contacte físic, em fa passar una bona estona. M’he trobat a l’una i mitja de la matinada amb els ulls com a taronges, amb el matalàs per terra i sense saber què coi fer amb els braços. He obert els llums i, a la tauleta de nit, tenia Confessió de Lev Tolstoi, editat per Angle Editorial i traduït per Miquel Cabal, i m’hi he endinsat.

He pensat que era un bon llibre per agafar el son, ja que ja l’havia llegit i això de segur que m’avorriria. Tolstoi és un home que sempre fa rumiar els seus lectors, idiosincràtic, peculiar, d’aquells que avui dia passejarien per l’Ateneu Barcelonès i romandrien a la seua nova cafeteria amb una cama sobre l’altra. Tolstoi escriu aquest llibre en mig d’una crisi existencial dels cinquanta i jo, sense cap crisi dels vint-i-dos (dubte que existisca, ja n’arribarà la dels vint-i-cinc), m’identifique molt amb ell. El concepte de crisi, actualment, ha canviat amb el pas de les dècades. Abans, que jo recorde, solament existia la crisi dels quaranta, que s’agreujava als cinquanta i es feia insuportable als seixanta. Ara, però, n’hi ha de tota mena, de crisi. N’hi ha la de la pubertat, que ja he passat amb més o menys glòria, i l’acadèmica posterior quan no saps quina carrera et disgusta menys. Ara, afronte el final d’una etapa, la universitària, en la qual, un cop finalitze, m’hi veuré abocat al penya-segat de la vida laboral. Fins que no arribes a quart no t’adones de la seguretat de tenir uns anys més d’estudis, que aporten, sense voler, una estabilitat emocional que comence a perdre.

Tolstoi, a Confessió, renega de la seua glòria i de la seua riquesa, doncs és una persona que se sent buida. He llegit molt sobre la buidor existencial, algunes una mica forçades per tal de crear un mite que fes destacar l’autor, però l’escriptor rus se’ns presenta com una persona balmada. Jo, però, no puc renegar ni de riquesa ni de glòria, primerament perquè no soc ric, i seguidament perquè l’únic lloc en el qual em coneixen és a casa meua. Tolstoi té un suro emocional que no li permet esbrinar què no el deixa gaudir si ho té tot. Les riqueses materials i espirituals no l’omplen, tot esdevé frívol, i el resultat és una falsedat que fa que s’odie a ell mateix.

Ho pense i, això crec, el que ell experimenta és quelcom que tothom ha passat o passarà. Poca gent gaudeix del seu dia a dia com toca. Som uns privilegiats, almenys jo ho soc, i els meus problemes són tan insubstancials que fan gràcia. Aquest suro emocional explicat per Tolstoi avui dia també el visc jo, amb una angoixa desmesurada en certs moments que em crea un bloqueig que tracte d’esborrar amb aquest dietari.

Escriure és la forma que jo he trobat de defugir d’un futur imminent que deteste. No deixe de pensar en què faré el curs vinent. Si València o Barcelona, si educació o edició, si A o B, tot plegat, no deixe de pensar en què serà de mi. A més, partisc de la seguretat que, trie el que trie, no podré treure’m del cap com hauria sigut si hagués optat per un altre camí, fet que em fa d’àncora i que no em permet avançar a gust. Pensant-ho bé, crec que és la primera decisió que rumie tant. Fins ara, estava clar que era una persona de lletres, i que un cop acabat el batxillerat, triaria filologia. Ara, però, malgrat que les opcions siguen menors –si atenem a totes les carreres d’humanitats que podria haver escollit– totes em semblen igual de vàlides i, el que és pitjor, crec que puc encaixar en totes elles.

És trist de veure com el jovent té por a la tria, por a l’errada, quan aquesta, ens agrade o no, és l’únic camí per aprendre avui dia. Vivim amb la tensió rere l’orella de quedar-nos enrere, de no trobar lloc en aquesta elit d’exigència en què un any per pensar és un any perdut. De no poder afluixar, d’haver de seguir un camí predeterminat com és ESO-Batxillerat-Universitat, i tot el que s’allunye del cànon és vist amb indiferència. Pensant-ho bé, la competitivitat ens està fent pols, fent que els joves, que no hauríem de tenir cap problema més enllà d’insubstancials, visquem angoixats per no ser el que el sistema espera de nosaltres.

Són les tres de la matinada i pense que Tolstoi tenia els problemes de, malgrat tenir diners i fama, no se sentia ple com a persona. Nosaltres, però, cerquem aquests diners –i en menor mesura la fama. Els ofecs canvien amb el temps, però el que mai canvia és que anhelem allò que no tenim. Dormiré, i demà serà un altre dia.

Trenta-u de març

La nit del divendres va ser llarga. Un sopar per donar la benvinguda a un amic meu que viu a Berlín fou el pretext per arribar a casa de bon matí amb un notable mareig. La nit va acabar amb dos trossos d’una pizza que, encara que hagués estat la pitjor del món, em van fer gust a glòria. La ingesta mesurada de contingut etílic és un art pel qual jo no estic preparat, i mai sé trobar aquest punt que, segons els experts, el teu cap et diu “prou” i tu obeeixes. En la meua defensa, diré que la música estava prou forta i que, potser, per això no vaig escoltar aquesta veueta.

Aquell local, no recorde ben bé el nom, va fer que em fixés en com tinc de normalitzades les drogues sense ser-ne consumidor. Recorde que, quan era (més) petit, em sobtava molt que un amic fes una xarrupada a una cervesa mentre el seu pare era distret. Més tard, el tabac. Vaig normalitzar que tothom lluís una cigarreta mentre parlava amb mi fins al punt que semblava ser l’estrany que no fumava. D’alguns ni tan sols fumaven, i encunyaren això com a cigarreta estètica perquè, segons ells, quedava bé. Sí, vaja, un bon complement com pot ser un cinturó. Posteriorment, els canuts. Quan gent del meu voltant va començar a fumar marihuana durant alguna festa a mi em semblava de ionquis, però a mesura que passava el temps ho he codificat com a normal, i no hauria de ser-ho. Ara, però, les drogues van a més i, aquells que fumen marihuana són la gent comuna, i els innovadors s’anestesien amb drogues com la cocaïna o les nombroses pastilles que hom pot trobar amb una facilitat que avergonyeix. És curiós perquè, d’aquell local, van fer fora un amic per encendre una cigarreta mentre, amb una descaradura flagrant, la gent esnifava línies de cocaïna quilomètriques a la barra on servia el cambrer.

Tot això ho pensava ahir mentre mantenia una postura fetal de manual pel mal de ventre que tenia, i m’entristia pensar que açò anirà a més. Que en uns anys siga lògic veure paios amb una xeringa a la vena, ulls en blanc i el cap ves-a-saber-on, i que ningú no faça res.

Avui, però, plou. Més tard eixiré a passejar una mica pel bosc. Ara, gaudisc del soroll de les gotes aixafades contra el terra, amb un continu xof-xaf que cada cop es produeix amb més intensitat. El tipus de pluja que m’agrada depén d’on em trobe. Si no tinc res a fer fora de casa, una bona pluja torrencial sempre em posa de bon humor. Una cortina d’aigua que m’impedisca veure els edificis de davant i que buide els carrers de persones. La pluja d’ara és d’un plovisqueig del més agradable perquè et mulle el cap. El país, i els seus cultius, ho agrairan.

Jo soc d’aquelles persones a les quals mullar-se no és cap inconvenient. És una de les coses que més em va agradar dels dos mesos que vaig ser a Dublín. Dels seixanta dies va ploure, amb major o menor intensitat, un total de cinquanta-cinc dies. Supose que, quan vius a un país en què l’excepció d’aquí és el dia a dia d’allà, hom fa el que siga per revertir la situació. Ells es menegen en bicicleta dia rere dia per evitar carregar-se el planeta perquè han normalitzat que, el més comú, és mullar-se i fan per evitar-ho. El divendres, però, vaig normalitzar que, el més comú, era destrossar-se el nas als banys dels pubs, i hem de fer per evitar-ho, com més aviat millor.

Vint-i-nou de març

La tornada del viatge ha estat menys dura del que em pensava. Viatjar sempre és sinònim d’enriquiment, o això deia Sant Agustí quan comparava el món amb un llibre, i criticava que les persones que no viatgen solament en llegeixen una pàgina. Ja no en queden, d’homes savis com ell. Jo, però, tinc certa estima per la quotidianitat, fins al punt que trobe atractívol algunes accions com agafar el metro a la mateixa hora i saludar, o somriure, aquelles persones que cada dia penquen, puntuals, i seuen al mateix vagó que jo.

Avui no m’acompanyava cap persona a qui valore tant com per tancar el llibre que tinc entra mans. Llegisc les pàgines finals de L’estilita, de l’Uri Costak, editat per Amsterdam Llibres. Just avui, fullejant la premsa, he vist que sobrenomenaven «corrector de boli roig» en Joan Carles Girbés, l’editor. Rafael Vallbona ho feia a La Vanguàrdia, i apel·lava a la bona feia que fa l’editor perquè, segons ell, «revisa els textos a fons i t’avisa si quelcom no llisca com cal». M’ha semblant interessant, primerament aquest corrector de boli roig perquè darrerament hi ha molt d’esnobisme amb les correccions, i els “““experts””” recomanen fer-ho en verd per evitar ferir la sensibilitat. Tenim la pell massa fina, i ens mereixem cada cosa que ens passa. Seguidament, he rellegit l’afalac i he pensat, mentre em feia el primer cafè del dia, si revistar textos a fons i avisar quan quelcom no llisque no era, si més no, la feina principal d’un editor. Destacar-ho és, segurament, el millor retrat per esbrinar que l’edició en català cada cop és més naïf, i que hem d’amoixar la gent que, com pocs editors al nostre país, aposten, arrisquen i s’hi animen per treure quelcom divergent al mercat editorial, com aquest llibre que ja he terminat.

Desconeixia què volia dir el mot estilita, i he pogut saber que fa referència a una persona «Que viu damunt una columna» i, ja que m’hi pose, que la seua etimologia deriva del grec στύλος ‘columna’. El llibre, estèticament, és d’una finor considerable, de tapa dura, petitó, i d’un verd falguera força atractiu. En mig de la portada, un paio de cabells blancs pujat a una columna que, pel que he pogut saber, no hi ha Déu que el baixe, que s’està cercant interiorment. M’agrada perquè, a banda de ser un home amable però al qui la resta de la població li és indiferent, manté la postura de ioga tradicional, la siddhasana i et fa pensar en com vivim cadascú de nosaltres la nostra solitud. L’Uri, tal com va fer la Víctor Català amb la Mila, construeix, sobre una columna jònica –amb capitell, fust i basa senzilla– una novel·la d’autoconstrucció i de descobriment de la pròpia persona.

Ara que encara queda mig camí fins a la facultat, on tinc examen, pense en què faria l’estilita si estigués a aquest vagó. Ell, segurament, no es mouria perquè la columna és curta i estreta i no pot, però tot just mentre pensava en l’home de la columna ha pujat un altre home que, pel que siga, s’ha empassat que el desodorant dura vint-i-quatre hores i ha vingut a parar al meu costat. Com jo no hi visc, a sobre d’una columna, he marxat tan aviat com he pogut tot anant a parar enfront d’una senyora peculiar.

Lluïa a la roba, tot orgullosa, un desfile del bo i millor de les marques més cares. Fins i tot, a conjunt amb una samarreta de Lacoste amb el cocodril cap a la meua esquerra, una funda de mòbil Gucci que protegia una mena d’imitació d’un iphone. Cada logo més gran que l’anterior, d’aquells que diuen: ep! Que tinc calès i no dubtaré en balafiar-los. Una bona amiga meua, molt crítica amb l’actual sistema econòmic, diria –segur– que la culpa és del capitalisme per vés-a-saber-què i, si et descuides, acabaries creient-la. És molt convincent. Això no obstant, aquesta voluntat d’aparentar coses que no som, sobretot aplicat a la roba, ha portat a l’ésser humà a assolir la idiotesa a la màxima potència i, pel que es pot veure, aquest desig de ser millor que el del costat ve d’abans del segle XVI a Anglaterra on, segons gent que sap més que jo, es funda el capitalisme.

Amb tanta gent que viu del què diran, fa una mica més de ganes de baixar a la propera parada i fer una mica l’estilita.

Vint-i-set de març

Hem marxat d’hora de l’hotel. El sol encara no amanyagava les pells i la gent caminava amb pressa, d’un costat cap a un altre, per arribar a les seues respectives feines. La zona antiga de Mallorca m’encisa, amb uns edificis solemnes, de grans balconades i poca gent. A poc a poc hem arribat a parar a Ca’n Joan de s’Aigo, al carrer de Can Sanç. És, pel que he sabut, un dels establiments de restauració més emblemàtics de l’illa, amb 319 anys d’antiguitat a data d’avui. El lloc s’ho val. Llueix un cartell que pot anunciar una “orxateria i xocolateria” així com el circ du soleil, amb un fons blau verdós delimitat per un rectangle blau i roig, i enlluernat amb unes bombetes de llum cada dos pams. Força lleig. Sota una portalada de ferro negre, s’amaga una entrada de fusta que regala una presència solemne i clàssica. La coentor externa, per sort, no fa paper amb allò que t’hi trobes a l’interior, i produeix un impacte major quan descobreixes un cafè tan formal, d’aquells que semblen ja extints. El terra repeteix una sanefa de colors intensos que et guia fins a un aparador on hi ha les delícies del país. Ensaïmades fins a patir un atac de diabetis i una xocolata que flairava que desdejunaríem com cal. He demanat una ensaïmada, amb crema a dintre i poma per fora, que ha estat sublim. No era gaire feixuga i m’he permès el luxe de mullar-la amb una tassa de xocolata calenta que ha arrodonit aquell petit plaer gastronòmic.

Amb el pap ple hem caminat fins a l’Ajuntament. Un edifici magnífic arquitectònicament i que, després de passar per un arc de seguretat, ens ha conduït fins a la biblioteca des de la qual escric. És una sala petita però agradable. No hi ha gent molesta i, potser, qui més soroll estiga fent soc jo amb el tecleig d’aquestes ratlles. És un espai que fa olor de llibre vell i això és additiu. M’hi quedaria tot el viatge. Hi ha deu taules, la majoria d’elles buides, amb uns finestrals que deixen passar una lleugera llum blanca natural. Al mig, una làmpada daurada, barroca, d’on cauen deu extensions en forma de potes de polp amb les respectives deu bombetes, nou d’elles en funcionament. El sostre, com les prestatgeries i les dues columnes centrals, són de fusta d’un color caoba molt imponent.

L’amo de la sala, però, no són els llibres. Un quadre de dos metres de Ramon Llull custodia la cambra, amb el savi mallorquí mirant a l’horitzó. Amb el cap girat lleugerament cap a l’esquerra, la seua mirada apunta directament a la lleixa en què s’hi troba el Diccionari català-valencià-balear i, entre d’altres, els lloms de la Col·lecció Bernat Metge. Tot sovint mire el quadre i pense en què tindrà Llull al cap. Si visqués i veiés el premi que té el seu nom –i els guanyadors– es faria ermità de nou, o se suïcidaria, i amb motius.  Per arribar-hi, hi havies de pujar per una majestàtica escala de caragol que et permet ascendir a la planta de dalt. Només he posat un peu per ella, ha vingut la bibliotecària a dir-me que ho lamenta, que si era el primer cop que hi venia, i que no s’hi podia pujar. He demanat disculpes, que no soc d’ací, que disculpes de nou, i ha contestat que la planta de dalt era la dels llibres no consultables. Déu n’hi do, llibres no consultables. Ara que vinga algú i m’explique per què serveix un llibre si no és per consultar. On anirem a parar. Supose que l’escala no trepitjable és per accedir als llibres no consultables. I he marxat al carrer, que almenys era transitable.

Vint-i-sis de març

Soc a l’aeroport de València tot just abans d’embarcar cap a Palma. Els aeroports sempre han tingut quelcom que em plau malgrat que, a priori, siguen llocs de pas. És un espai en el qual s’hi barregen moltes emocions. Hi ha gent que plora de felicitat en veure com un estimat ix per la porta d’arribades. D’altres, per contra, sangloten mentre clissen en l’horitzó com marxa la persona a la qual han vingut a acomiadar.

Mentre espere el vol, que tot indica que eixirà puntual, veig com aterra un avió procedent de Palma. Tothom ha fet els deures i ha portat una ensaïmada de regal, cosa que em recorda que mitja dotzena de persones me n’han demanat, d’ensaïmades. Josep Pla, a El que hem menjat (O.C, Destino) deia que les persones «volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals». Mallorca, però, com per a certs mots catalans que ja hem perdut la resta del país, esdevé el darrer àpex de tradicionalisme que hom pot trobar-hi.

L’avió arriba trenta minuts abans del previst i, després de deixar passar la gent que ha pagat cinc euros més per ser els primers –desficiosos n’hi ha a tot arreu–, ens deixen pujar-hi, no abans sense haver d’ensenyar la documentació i rebre el «tinguin bon viatge» predeterminat d’una hostessa de cabells excessivament llargs, obscurs, i un somriure d’una amabilitat forçada després d’una llarga jornada laboral. Un cop a dintre tinc sort. No hi ha ningú al meu costat. M’assec mentre contemple com de diferents som cadascú de les persones que hem triat el mateix dia, la mateixa companyia, i el mateix destí per viatjar. Hi ha un home gras, amb una camisa arrugada i uns pantalons de camals amples, que s’obceca a ficar la seua maleta en posició vertical al compartiment superior de cabina. No veu o no vol veure, però, que la resta dels 120 passatgers l’hem col·locada de forma horitzontal, i porfidieja a fer-ho a la seua manera fins que un hoste, molt amable, li diu que «és preferible fer-ho en horitzontal», per no dir-li que no siga cabut, que abans trencarà l’avió que entrarà la seua maleta com ell vol, coi.

L’avió és relativament còmode, no és classe turista i et pots permetre el luxe de sentir la circulació de la sang pels teus genolls. És un dels pocs vicis que tinc, viatjar de forma confortable i fer que l’espai entre el meu seient i el respatller de davant siga mínimament folgat. Tanque el llibre, per educació, mentre un hoste i una hostessa procedeixen a fer la coreografia que diu quelcom com que, si veiem que l’avió comença a caure, que hem de mantenir la calma, posar-nos l’oxigen i pregar als Déus respectius de cada religió. Bé, això darrer ho substitueixen per no-sé-què de l’armilla salvavides, que dubte molt que ho siga si l’avió cau dels 10 km que ens separen del terra. Jo, per si de cas, sempre acostume a triar els seients pròxims a l’eixida d’emergència. No fos cas que toqués fer-les servir i m’agafés lluny.

M’envolten, i és estrany, tot de catalanoparlants i dos francesos. La companyia, però, creu que és millor donar les instruccions en anglès i castellà, llengües que no escolte en cap moment durant el vol. És dolç veure com, malgrat la insistència d’alguns de fer-nos desaparèixer, la societat avança –a poc a poc– per uns altres camins. A la dreta tinc una parella que, mentre l’avió s’hi envola, reciten un Pare Nostre en un català insular preciós. En acabar, comencem a parlar, i tanque el llibre definitivament. Els pregunte per què preguen abans d’eixir, perquè sempre he tingut curiositat i darrerament ho veig a tots els vols que agafe. Em diuen que, mentre l’avió agafa velocitat i s’enlaira, comencen a recitar-lo i que en acabar ja són a una altura prudencial i obliden d’on són. Jo els dic, però, que seria millor que pregaren quan som dalt, que si hem de patir un accident, sempre és millor en eixir que no a no-sé-quants quilòmetres del terra. Això els fa pensar, però dubte molt que estiguen 45 minuts amb el Pare Nostre. Les creences són una cosa i l’avorriment de les pregàries una altra ben diferent.

Quan ja no tenim res més de què parlar, uns quaranta-cinc minuts aproximadament, una veu cansada ens diu que ens cordem els cinturons, que agafarem pista aviat. Quin invent, l’avió. Arribes en un tres i no res on tu vols amb l’únic problema que et toque un paio pesat com jo al costat i que no calle. Les rodes de darrere freguen l’asfalt amb tenuïtat i pocs segons després ho fan les de davant. Un aterratge suau, sense gairebé sacsejades ni sotracs, i la gent aplaudeix. És un costum que sempre m’ha paregut ridícul. Aquesta gent que, a priori semblava normal, són dels que aplaudeixen quan l’avió aparca, i això em fa desconfiar. Me’ls imagine aplaudint a tota hora quan l’autobús arriba a la parada desitjada, i ja no em cauen tan bé com al principi.