Vint-i-dos de novembre

La Sala Gran de la Facultat de Filosofia de la UB s’ha quedat lil·liputenca per a la gentada que ha vingut a escoltar la xarrada Cartografies de la vulnerabilitat en el pensament femení contemporani. Les facultats de filosofia del país –i supose que d’arreu– tenen quelcom de peculiar. Hi ha un què especial, una llibertat i una anarquia representada, en aquest cas, per les nombroses pintades a les parets interiors del centre. Això, pense, en qualsevol altre indret seria netejat el mateix dia. Aquí, però, el lliure albir mental que aporten els pensaments filosòfics teòrics acompanyen aquesta atmosfera artística, representada amb un “Machete al machote” lila que regalima just a sota dels suros amb informació dels actes.

Escric aquestes ratlles perquè estic ensopit en la cadira de la ponència. La veu de la primera conferenciant em produeix un esplín soporífer que m’ha fet desconnectar des que ha dit “se’m sent?” i ningú no s’ha atrevit a dir que no gaire. És un to de veu planer, invariable, desganat, com el so d’una ambulància que, un cop els dos primers ni-no normalitzes i ja no escoltes. En diagonal observe gent amb el mòbil, una que es pinta les ungles, un altre les converse, i un home que llegeix. Al cantó hi ha un piano i fotos de gent important, la majoria dels quals em són tan desconeguts com l’instrument. Veig Aristòtil, Kant i Descartes i, mentre la ponent continua entotsolada en avorrir com més gent millor, rememore les classes de filosofia de l’institut. És curiós, perquè tots tres pensadors tenien un concepte semblant d’allò que era la llibertat: poder triar sense coacció.

Rellegint l’altre dia El ser y la nada (1999, Edicions 62) veig com Sartre va més enllà de la frase que avui dia dona lloc a la definició de “llibertat” del diccionari. El seu existencialisme exacerbat el condueix a dir que “l’home està condemnat a ser lliure”, és a dir, que la llibertat és quelcom inherent a la condició humana i que, per aquesta raó, l’home –l’ésser humà, vaja– és absolut responsable de l’ús que en faça. Quan la vaig llegir em va semblar contradictòria i ara em torna al cap mentre veig que la conferenciant ha fet una pregunta que ella ha contestat.

En una mateixa frase sobta trobar “condemnat” i “lliure” sense que siga una oposició. La llibertat és obrar de manera lliure. La condemna evoca garjola, dins de la qual Sartre troba la voluntat de l’home. L’existencialisme sartrià no balla amb el de Kierkegaard o Karl Jaspers, que creuen en un ésser superior. En conseqüència, solament existim nosaltres i les nostres tries, és a dir, “Jo soc jo i la meua circumstància” que diria Ortega i Gasset. Fet i fet, l’existència espontània de l’home queda lligada al gruix de les seues accions vitals.

Em sol passar que, quan llegisc un filòsof crec que té raó, però que en llegir la postura contrària també hi trobe el sentit. És el resultat d’una manca absoluta de capacitat crítica filosòfica. L’única persona que m’ha fet dir “no, això no és així” des del principi és Marx, qui trobava la llibertat en el treball. Marx aconsegueix detractors de gent que no el llegeix, i això té per a mi un cert mèrit. Vist en perspectiva, que penque ell.

És el primer cop que veig que ningú aplaudeix quan algú acaba de parlar. Canvi de conferenciant. La veu que ara sona em torna a la sala com quan el mòbil et cau a la cara. Com fa Marx, també ha tingut el mèrit de posar a molta gent d’acord, en aquest cas, en contra.

Cinc de novembre 

El tedi de les classes de màster fa que sovint em pose existencialista, més a prop de Heidegger que no pas Kierkegaard o Sartre. Molt lluny Gabriel Marcel. Em pregunte què coi hi faig mentre el professor assegura que reconeix perfectament qui assenteix amb el cap i en copsa les idees i qui no ho fa. Si encerta el pinyol, no trigarà gaire a descobrir que soc dels segons, i que els meus alts i baixos assertius resten lluny de la comoditat.

L’Àngels em cita per prendre una copa de vi. Faig tard perquè la classe s’allarga en excés i m’escriu que vinga a camades, que l’indret s’omple de pressa. Ens trobem al Restaurant Plaça del Vi 7 a Girona, del qual me n’ha parlat amb insistència. Abans d’entrar-hi la veig a través d’un mirall perfectament netejat. És un lloc que traspua classe, ideal per a aquella classe social tan nostrada que vol aparentar riquesa sense tenir-ne gaire. Veig l’Àngels rere una pila de llibres en francès i en italià, amb els auriculars posats, la copa inevitablement buida i envoltada de persones que no sap qui són. S’hi troba còmoda. Pense en L’erosió del meu amic i valencià Antoni Martí Monterde, en què demostra una melangiosa enyorança de la figura de l’escriptor que escriu en un Café. En majúscula, sí: contra l’acadèmia, en honor de Ramón Gómez de la Serna, per tal d’evitar ofegar-nos en un líquid negre en entrar en un cafè. 

Ens uneix que ella és valenciana i la nostra passió per la literatura. Gairebé mai he llegit res del que m’explica, així que, com si fos una extensió de classe anterior, faig que sí amb l’única diferència de canviar l’ampolla d’aigua per la copa de vi. Demana un vi en concret. No n’hi ha. En demana un altre: tampoc. A la tercera n’encertem amb un Vi Otium rosso del 2009 que em sembla força fruiter per al meu gust, més aviat sedós i molt lleuger. L’Àngels parla amb el cambrer mentre jo mire la colla que tenim al costat que sembla venir a un lloc de vins i tapes a fer un te roig amb llimona. Les taules són d’aquelles modernes sense límit, els uns al costat dels altres, privant-nos d’una mínima separació entre diferents grups. Els aficionats al te, encamisats per a l’ocasió, afirmen a l’explicació que fa el cambrer del nostre vi mentre barreja terminologia en francès i català.

Quan torne a la conversa l’Àngels raona sobre el color del vi amb el cambrer i, convençuda, no s’està d’afirmar que les ampolles d’aquest vi han sortit molt clares, fet que evidencia que no és la primera que se’n beu. Ell fa una desplegada explicació, que si és molt bo, que ens agradarà, i que el motiu de la claror del vi és perquè agafen el raïm abans d’hora i això li treu intensitat al color. Em gire i veig que els dos homes del costat segueixen fent que sí amb el cap, i parlen entre ells sobre aquesta primerenca manera de collir el raïm, molt comuna, semblen dir. La resta del grup els mira absorts davant la seua profunditat enològica. 

El motiu, pel que jo sé, no és pas aquest, però els restaurants especialitzats en vi són un bon lloc perquè la gent que no en sap un borrall se les done de mestretites, i on els cambrers –com passa amb els guies en visites per museus i d’altres llocs culturals– aprofiten per a improvisar si s’avorreixen de dir-ne la veritat. El color del vi depén, fonamentalment, de la varietat de raïm, ja que n’és la pell la que ens hi aporta la tonalitat. En general, el vi blanc prové de raïms verds o blancs; el rosat se n’obté de la maceració, a curt termini, del most amb la pell del raïm negre; i un vi negre s’obté en macerar més hores el most amb la pell del raïm negre fins que n’aconsegueixes el color desitjat. Un cop, a París, vaig tastar els blanc de noirs, que en són l’excepció per ser vins blancs obtinguts de raïm negre sense maceració del most i la pell. Veritablement excepcional.

El millor de tot, a banda del retrobament amb l’Àngels, és que me n’assabente que l’esmentat Martí Monterde ha guanyat un nou premi literari a València. Li escric, i molt afectuós, em diu que ja ho celebrarem com cal, que vol dir que convidarà ell. Mentre això ocorre, passe per una botiga de queviures, compre una cervesa i m’estire al sofà amb les cames obertes sense que ningú em diga l’origen de la Heineken, ni la quantitat de graus que conté, ni de quina manera la descoberta de Gerard Adriaan Heineken l’any 1864 ha acabat al pakistanès de sota de casa, qui em regala un plàtan perquè l’haurà de tirar si no el ven avui mateix.

Dos de novembre

La veig caminant fins a mi amb un somriure que m’enarta. Tot just baixa d’un d’aquells trens que semblen haver nascut vells. Des que la conec, abans de cada abraçada sempre em diu que vaig molt fresc, que aquests valencians, que què coi tenim al cos. Em captiva la seva disposició per venir a veure’m a Girona. Des que hi visc, he percebut que el barceloní comú és un ésser humà que tendeix a creure que la distància entre Girona i Barcelona és sempre menor que entre Barcelona i Girona.

Esmorzem al forn de pa que li agrada i la conversa queda tallada quan ambdós mirem el taulell dels croissants. Gastronòmicament som nit i dia, i jo no hi crec en coses que ella considera dignes, com el cafè amb llet i sucre. Quan li vull demanar si em permet un mos petitó del seu donut ja només veig el tovalló de paper que l’embolicava. Té restes de sucre a la comissura del llavi que li aporten un excels atractiu per a un golafre com jo.

Arribem d’hora a Correus, cosa nova per ella. És d’aquelles persones que viuen amb un nul sentiment de la puntualitat i, orgullosa amb un somriure entremaliat, em diu que prefereix fer una micona tard sempre. En Joan, encamisat com sempre, ja hi és, amb el cotxe impecablement net. Anem fins a Calella de Palafrugell petant la xarrada sobre política. Ningú hi està d’acord en res i cadascú representa, des de l’independentisme, una opció política. L’única cosa que ens uneix, però, és l’aversió i l’antipatia per la figura d’en Gabriel Rufián. Penso que el país pot anar-hi endavant si ens aixopluguem sota aquest paraigua.

Arribem una hora abans als jardins de Cap Roig per fer una ruta Pla. Ella no l’ha llegit, ell molt poc, i jo faig de pesat venedor d’enciclopèdies de la seva figura. Comprem els tiquets i passem el torn per sobre, fent un esforç que deixa en evidència la nostra pèssima forma física. Els jardins són d’una majestuositat esplendorosa i, si vas quan toca, et pots estar d’esquivar turistes que criden quan parlen.

Amb uns minuts de retard comença la ruta, guiats per una veu monòtona que, per ventura, queda trencada per un actor que llegeix fragments de l’OC de Josep Pla amb una veu puixant. Quan parla la guia em distrec amb una facilitat esbalaïdora. Les flors, els colors i les pedres de color òxid que ens envolten em semblen bellíssimes. El matrimoni Webster-Woedobsky és un dels fets de major rellevància d’aquest paratge empordanès. L’embullada combinació entre el bon gust geomètric, el respecte pels materials constructius del país i els diners queda ben palesa als jardins. El fons verdosenc fa un contrast delitós amb el blau cristal·lí de la mar que una parella ignora per fotografiar-se amb una planta que fa olor de Coca·cola.

Acabem la ruta, famolencs, i hi posem remei. Entre a l’únic lloc que no té una paella amb pèsols recomanada com a especialitat de la casa. El maltractament que fan a Catalunya d’un plat tan nostrat i senzill em provoca maldecaps i certa ira. Dinem a deu metres de la sorra mentre el sol ens daura les galtes. No sabem com tornar a Palafrugell i ella, amb un somriure sorprenent, m’accepta d’anar a peu els sis quilòmetres que ens separen de l’estació d’autobusos. Tot el que he calculat per a fer el cap de setmana m’ix malament, però els girs de plans la fan tan feliç que me n’oblide. En fila d’un, com si fórem ànecs, caminem per la cuneta mentre els cotxes ens acaronen la pell amb el vent que deixen en passar. Sovint riu perquè sí i pense en què pensarà.

Al bus puc sentir el seu cansament quan recolza suau el seu cap a la meva espatlla mentre parlem de tot. Té una capacitat sorprenent per treure qüestions que ens fan enraonar hores i hores. Converses que comencen amb el “Bon dia” i que, en donar-li una manta ben grossa perquè no passe fred, acaben ben entrada la negra nit.

Vint-i-u de setembre

El motor de l’autobús calla. Els esmorteïdors esbufeguen fins que la porta s’obre amb els vuit supervivents que hem fet el trajecte llarg entre Girona i Olot. Per la finestra veig en Jan que ja prepara un somriure sorneguer per amollar-nos que no era aquest bus. Llueix unes xancletes de turista, uns pantalons curts i una cervesa glaçada a la mà que li permet no perdre l’equilibri. És alt, d’esquena folgada, i de cabells llisos, rossos i simètrics, solament trencats per un remolí ben plantat a cada extrem que l’obliga a mantenir el serrell rere les orelles amb un gest que repeteix per segons. S’alegra de veure’ns allà.

Carreguem les maletes al cotxe. Venim a l’Alta Garrotxa a desconnectar al Mas Pagès, a Camprodon. L’indret mil·lenari que m’envolta durant tres dies és d’una bellesa majestuosa. En Jan baixa del cotxe amb la quotidianitat de qui viu allà. Nosaltres, però, romanem en silenci sense molestar les muntanyes, tot valorant la ventura de poder ser-hi amb un home que farà de perfecte amfitrió.

En Jan és historiador de l’art, de basta cultura i de millor conversa, definit a si mateix com un «lletraferit». Li conteste que aquest mot era, primerament, pejoratiu. Li és igual. Els llibres fereixen i li han canviat la vida. És un apassionat cruspidor d’obres filosòfiques i tot li fa pensar.  En boca seua la paraula «tarannà» cobra una musicalitat diferent. Diu molt aquest mot perquè «natura», «caràcter» o «índole» semblen quedar exigus de contingut per a tot el que ell vol expressar. És un enamorat de la natura.

Diu que s’ha engreixat. Li dic que sí. És lògic. Hem comprat nombrosos peus de porc, costellams, llonganisses, i un reguitzell de viandes que s’encarrega de fer a la brasa mentre somriu. Gras o no, en Jan demostra ser un amfitrió excels, amatent, d’un tracte afable acompanyat per un «només faltaria» rere de cada oferiment voluptuós. Té una conversa agradabilíssima amb la virtut de començar les oracions amb un “no en sé molt” contrastat per un “però” i allargat fins a fer veritables càtedres. Sap conferenciar però no perora, i emmudeix quan pensa que cal reflexionar-hi. Guardar silenci és de les coses que més valore d’ell. Saber parlar és un dels actes que ens separa dels animals, i molts tendeixen a voler demostrar una diferenciació exagerada.

Com a tot jove de cabells rossos, llargs i llisos, en Jan sap tocar la guitarra. Les persones que saben de guitarra –i darrerament d’ukelele– són les úniques que insisteixen a demostrar el seu domini musical. Mai veureu, en mig d’un dinar o d’una festa, algú que treu un fagot per ambientar. Amb elles, però, la cosa canvia. Quan et conviden a casa d’una persona destra amb la pua saps que, sense saber ben-bé com, hi haurà una guitarra estenallada al sofà. Un parell d’acords més tard, Bob Dylan inunda cada racó del mas, interpretat amb un anglès que Jan que en boca d’un home de la Garrotxa encara m’encisa més.

Dinem arròs de muntanya. Només començar en Jan ja s’hi excusa per x o per y i comencem una lluita d’egos culinaris sobre l’arròs que no pot guanyar perquè jugue amb l’avantatge d’haver tastat l’arròs de muntanya –tot i que li dic que no– i ell amb l’àncora de no haver-ne tastat cap de valencià. Pobret. Ens explica el procès i atenem amb cura els passos a seguir. Hi ha moments delicats, la ceba cal daurar-la però no en excés, el tempo ha de ser precís, a la cuina cal ser-hi, i mentre l’arròs fa xup-xup, en Jan treu la guitarra acompanyada del crepitar del foc i li canta a la cassola. Nosaltres fem l’arròs d’una altra forma, i raonem sobre com cal fer-ne un de bo sense que cap dels dos cedisca el més mínim. N’hi ha dues formes ben diferenciades a aquella cuina antiga que ens acull. Els valencians no fem servir ceba perquè mata el gust, i com confiem en nosaltres, tampoc no tenim la necessitat de cantar-li a la cassola.

El plat, però, exquisit.

Dotze de juliol

He baixat a comprar al forn de pa de sota casa mentre els pares encara dormien. Roncaven, i ho feien de manera sincronitzada i acordada. Mentre les inspiracions de l’un provocaven els seus roncs, l’altre, amb la mateixa cadència i sense perdre el tempo, aspirava tot deixant eixir un fil potent d’aire per la boca. Semblaven un perfecte equip anglès de rem universitari. 

En arribar al forn de pa he vist un pare amb el seu fill, adolescent. Mentre el pare li parlava ell encara conservava l’auricular contrari a la seua posició, com volent abstreure’s. L’home preguntava, que com havia anat la setmana, que si hi havia novetats a casa, que què tal la mare, fet que m’ha fet pensar que aquest moment de comprar el pa podria ser dels pocs que compartien junts. El fill, monosil·làbic, es treia l’auricular per contestar i, un cop etzibat el «sí», «no», «bé» o «mal» pertinent, el tornava a deixar reposar a la seua orella mentre el pare feia ganyotes de marriment. El fill, al final, li ha retret que el deixés jugar amb el mòbil, que el distreia, i el pare ha mirat la fornera, també present, i ha volgut posar un mig-somriure frustrat per la impossibilitat d’aixecar més les comissures dels llavis.

Quan jo vaig nàixer el meu pare va començar a ser transportista internacional –camioner–. El veia poc per casa, molt poc. De fet, el dia a dia era sense ell. Quan el telèfon sonava volia dir que havia de vestir-se, agafar les claus del camió i anar a Florència, Bèlgica, Alemanya, o a qualsevol indret del mapa. Amb nosaltres passava dos dies a tot estirar entre viatge i viatge. Venia amb un feix de bitllets que ens permetria de viure a un ritme elevat, sense preocupacions. Apartament ací, cotxe allà, Punta Cana a l’estiu, i de portes enfora tot era preciós, car això era el que veia la gent. La família, però, de portes endins era ben diferent. Una dona –la mare– que s’havia casat amb algú a qui veia pocs dies al mes. Uns fills, nosaltres, que no sabíem què era sopar els quatre mai. I un pare, el més perjudicat, que havia de passar tot el mes a soles, en una cabina estreta perquè a nosaltres no ens faltés mai de res.

Mentre el fill del forn de pa negava poder passar unes hores amb el seu pare, ni que siga per comprar, nosaltres, de nit, havíem d’abrigar-nos molt per deixar el cotxe en algun lloc i anar a peu fins a qualsevol punt d’una carretera per poder veure passar el meu pare amb el camió. Recorde les dues bufandes, els guants i les orelleres que ens abrigaven, i fer quilòmetres amb el nerviosisme de qui sap que el té a prop. I el saludàvem, des de la cuneta, i ell ens feia les llums i tocava el clàxon. Aquesta triple picada de clàxon era, sovint, l’únic contacte que podia mantenir amb el pare. I tornàvem a casa, contents, perquè l’havíem vist somriure per veure’ns allà. I ell, amb els ulls plorosos, deixant caure el peu sobre l’accelerador pel desig de voler ser al sofà de casa aquella mateixa nit. 

El meu pare va preferir estar amb nosaltres que guanyar molts diners. Ara treballa a l’Albufera, fa més hores que ningú –perquè així és ell– però dorm a casa cada dia, fet que no es paga amb res. Ahir li vaig escriure a un amic, a les 23.15 que deixava el mòbil, que anava a sopar. Em va dir que si no era una mica tard, i li vaig dir que era quan el pare havia arribat. Em va respondre que si l’esperàvem per sopar cada dia, i li vaig dir que clar que ho fem, que era natural.  

He pagat tres barres de pa i una bossa de croissants mentre pensava que qui no està acostumat a l’absència no sap la sort de tenir-lo al costat. I he tornat a veure aquella família que a la matinada saludava amb la mà a un camioner que ens feia les llums.

Dotze de maig

Una companya em demana si puc penjar al meu blog el meu discurs de graduació que, pel que sembla, no va ser tan dolent com jo m’esperava. Soc un manat, jo:

«Quan vas dir que sí, que vinga, que tu parlaries en aquesta graduació, va ser un dia d’aquells en el qual veus les coses tan llunyanes que dius mira, ja se n’oblidaran, i no ho penses massa fins que ahir algú et pregunta que què diràs, i tu respons que quan, i et diuen que home!, quan va a ser!, demà a la graduació, i tu penses: merda. El discurs. I ho escrius, per dir alguna data aleatòria, el matí d’abans. A més tu, valent, no et vas oferir a parlar sobre els professors fent una burla de cadascun i prou, sinó que vas pensar que seria millor parlar sobre com va ser la teua arribada a la universitat, sense comptar amb el fet que la teua memòria no dona per a tant i que ja no recordes ni el que vas sopar ahir. I clar, començaren alguns problemes. Així que tu, com a orador frustrat, has anat preguntant subtilment als teus companys com va ser la seua arribada a la Universitat perquè reconeixes que, a primer de carrera, no sabies ni de l’existència dels qui ara són el teu grup d’amics.

Així que amb l’aplicació de Notes de l’iPhone (perquè eres un ridícul) has anat agafant idees d’ací i d’allà i tractes de fer-ne un refregit per a eixir del pas, però el matí d’abans de la graduació veus que no funciona la cosa, perquè la gent de la teua classe encara és més rara que tu, i tens opinions totalment contraposades que no et serveixen absolutament de res. Les passes a l’ordinador (ara ja eres menys ridícul) i veus com algú et va dir un dia que primer va ser un dels millors cursos de la seua vida. I mentre ho escrius, el Word, que és molt savi, et marca tota la frase en roig perquè ell sap que les oracions “primer de carrera de filologia catalana” i “millor curs de la meua vida” no poden anar mai de la vida juntes, com passa amb les preposicions. I ho esborres tot, i de nou el Word en blanc.

Jo quan vaig entrar a la carrera vaig flipar literalment. No sé si vosaltres ho recordeu de la mateixa manera que jo, però el mot que millor ho defineix és que això era una autèntica FAUNA. No en el sentit cuqui d’animalets i peixos jugant en harmonia amb un flautista de fons, sinó amb la definició que m’he inventat de “conjunt de persones molt diverses que no saben què coi fan en una mateixa aula”. Recorde, a tall d’anècdota, que el primer dia, una persona, com que jo portava camisa, em va dir que “no pintava en filologia catalana”. Al principi em va semblar molt bé, si hagués volgut pintar (o dibuixar) m’hauria matriculat a magisteri, però després va continuar i em va dir que era per la meua forma de vestir, massa pijo. Ja podeu imaginar quina va ser la meua reacció. Arribes el primer dia, nerviós, sense amics, a un lloc amb 75 persones i et diuen això, no vaig tardar gaire a posar-me a plor… nah, em va donar totalment igual, ja em coneixeu i ara ho recorde com una anècdota de la qual em ric molt.

Els primers anys de carrera, i disculpeu-me per la paraula: són una hòstia continua. Encara no t’has alçat d’una i pam, ja te n’han donada una altra, que per cert, és de les poques coses que la Universitat dona de forma gratuïta. Per a mi la filologia és el conjunt de: gramàtica, fonètica, sintaxi, literatura (i alguna cosa més), i quan entres te n’adones com no saps ni de gramàtica, ni de sintaxi, ni de literatura, ni de les coses que em deixe pel camí. N’érem 75 criatures innocents i n’hem quedat 19, i tothom ja sap el perquè.
Quan entrem a la universitat tots som els típics que ens agrada llegir, i que dins dels nostres cercles d’amics del poble som els lletraferits. Això Carme Gregori ho soluciona en els primers quinze minuts de la primera classe quan pregunta que qui llegeix, i tu, valent, aixeques la mà, i et diu que d’acord, però autors en català que no siguen Estellés, Fuster, Pedrolo, Rodoreda, Marçal i Monzó. I clar, vas abaixant el braç a poc a poc mentre apuges la vergonya perquè no eixes del cànon de sempre

Sobre llatí, si hi ha un tòpic que ha fet molt de mal, juntament amb el de “la carrera és més fàcil que batxiller perquè estudies el que vols” és el de “llatí de primer parteix de zero, no patiu”. Llatí parteix de zero si el teu pare és Ciceró i a casa parleu llatí, si no, complicada d’aprovar. La resta és tot mentida. Per culpa de llatí hauríem de guardar un minut de silenci en memòria de tots els caiguts, que no en són pocs.
Si Carme Gregori t’obria els ulls pel que fa a literatura, Miquel Nicolàs ho fa pel que fa a la llengua, i et demostra que no, crack, que tu no saps parlar, no saps ni de gramàtica ni molt menys de lèxic, i somnies acabar la carrera coneixent el 30% de les paraules que ell sap. Per als qui no esteu familiaritzats amb Miquel Nicolàs és un professor que per a dir “gintònic” diria “beuratge que barreja un aiguardent que s’obté per destil·lació i la beguda que comparteix nom amb la síl·laba sobre la qual recau l’accent” i que es refereix als “xinesos” com a “persones que no miren sinó que sospiten”.

Fora bromes, i ja em pose mig seriós que han vingut els meus pares i vull donar una bona imatge, tots hem compartit moments i professors ben diversos. Des d’un Vicent Escartí dient-nos que no teníem ni idea de redactar (i que, essent sincers, ara veig els treballs de primer i tenia més raó que un Déu) fins a la pobra Rosanna Cantavella ofegada per l’excés de perfum de vainilla d’algun depravat i covard que no va voler eixir i que li va provocar un atac sever d’asma, pobreta nostra. Per cert, espere que avui no us hàgeu perfumat tant com a classe, que sembla això el corredor de Consum i al final ens quedarem sense cap estudiosa d’Ausiàs March.

No tot són flors i violes, no ens enganyarem. Les graduacions no són com els soterrars on estàs obligat a parlar bé. A classe també hi han hagut baralles de tota mena, algunes més gracioses que altres, que han donat una mica de vida a una carrera prou feixuga, fent-la molt més divertida. Això no obstant, preferisc quedar-me amb els bons moments: aprovats inesperats en Gramàtica Històrica que els celebraves com si fora la Bonoloto , persones que a poc a poc has vist com han crescut filològicament, i alguns sopars que diria que fou inoblidable si no fos perquè ho he oblidat tot per alguna copeta de vi de més. I, ara en públic, us agraïsc que no hàgeu triat certes fotos ni vídeos d’aquelles nits, perquè si no avui mateix em podrien desheretar els meus pares. També m’agradaria fer esment d’algunes persones que ja no estan. A primer va començar a volar la gent cap a altres coses: periodisme, música, història, l’exèrcit (què voleu, ha d’haver-hi de tot als camins del senyor).

A segon també va marxar alguna persona molt important, d’aquelles que, o podrien no haver entrat (o no haver-se’n marxat) a la carrera perquè et van furtar algunes matrícules a primer, però així i tot, doncs anys després, encara la trobes a faltar a classe. Tampoc no podem recordar tothom perquè són més els qui se n’han anat que els qui ens graduem avui. Ells han triat marxar, i açò de la classe és com la família, són els amics que no es trien.

Ara que acabe d’escriure açò veig com mentre picava el discurs a l’ordinador no he deixat de somriure en cap moment pensant que, si he d’eixir, com diu Miquel Nicolàs, amb un paperet a la butxaca que em diga el que soc, repetiria totes les coses que he viscut en quatre anys: al paperet tornaria a dir que soc filòleg català i, sobretot, que ho he aconseguit envoltat de tots vosaltres»

Tres de maig

He tingut la sort d’assistir a una classe d’estudis literaris realitzada directament per un traductor arran d’una lectura que havíem de fer. Diarios de Kolimá, del periodista polonés Jacek Hugo-Barder, narra com aquest reporter un dia decideix recórrer els 2025 quilòmetres de l’Autopista de Kolimá, una de les zones més deshabitades del món marcades pel seu malastruc passat. A Kolimá va haver-hi més de cent seixanta camps de concentració en els quals, segons els càlculs, moriren més de trenta milions de persones, convertint-se així en un gegantesc gulag oblidat per la història europea. Per als lectors de Kapucisnki i/o Alexièvitx, aneu fent amb aquest títol que us agradarà. Per als que negueu els despropòsits de l’URSS i, ofuscats, penseu que són muntatges i que això era totalment necessari, llegiu-lo encara abans que els anteriors. Us adonareu que aneu malament i, potser, us mossega aquell cuc de l’autocrítica que sovint apareix quan tens la ment una mica oberta. 

Ernesto Rubio (aquest és el nom del traductor), viu a Polònia i ens contava, de forma informal i lleugera, com se les va empescar perquè l’editorial es fixés en ell com a traductor. L’home, volent fer-se de notar, va enviar un dossier de premsa dient: «EP! Soc tal i vull fer açò. Compreu-m’ho que soc bo». I uns editors grillats van pensar que, potser, publicar un periodista polonés gairebé desconegut a les Espanyes triomfaria. I no els hi va malament. Quatre edicions. Ben vist!

No valoraré la traducció d’Ernesto perquè, primerament no tinc l’original i, segonament, perquè no en tinc ni idea, ni de traducció ni de polonés ni de res en general. Hi ha molta gent que lloa les traduccions en català, tot dient que llisquen bé quan no entenen la llengua d’origen i bé, pot ser un text molt atractiu però que no seguisca l’original i, per tant, una traducció pèssima. L’Ernesto era un individu molt agradable, amb posat que traspuava un menfotisme exagerat, com si tant li fotés ser fent classe a universitaris com demanant el sisè vermut del matí. Un paio guai, tot plegat, que trenca amb el posat de professor de calcetins de colors, suèter de fa trenta anys marca Burberry i tendència precoç a creure’s per sobre de persones a qui treu trenta anys.  

Pel que deia l’editor, l’Ernesto és una màquina de la traducció, i quan ell conversejava tenia la seguretat de qui realment és bo en el seu treball. Això no obstant, quan parlava de la traducció ho feia afligit, com dient, què hi farem, jo amb açò no puc menjar tres cops al dia. Afegia, sòpit, que un company li va dir: «jo solament em puc permetre el luxe de traduir dos llibres a l’any». La gent en un primer moment no va entendre la frase, i la va atribuir a un traductor parsimoniós, de cisell fi. Ell, en veure que l’alumnat no ho copsava bé, ha explicat que volia dir que la majoria no poden viure de traduccions, i que el luxe era traduir una obra per plaer. I tothom amb les mans al cap.

La gent ha començat a preguntar per tarifes, preus, encàrrecs, i tot el relacionat amb els diners, i el llibre ha quedat en, si més no, un sisé pla. Per als qui ja som dins d’aquest món tan preuat però tan poc valorat no és una sorpresa. Hi ha un mèrit, però, i és que el mateix ésser humà que avui romania estupefacta a la cadira va dir-me que, si volia el llibre pirata, ella m’ho aconseguia. Que així m’estalviava els vint euros, «i te’n vas fora a sopar», va afegir-hi. Ara pense que, quan ella siga gran, si el món és com ella, no és que no podrà sopar fora, és que no podrà sopar.